Aquesta darrera setmana, el ministre portaveu, Guillem Casal, anunciava en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres que, després de tenir gairebé esgotada la quota general abans de temps, s’ampliaria de “forma quirúrgica” la mateixa quota per no deixar sense mà d’obra les nostres empreses. Aquella mateixa setmana, alguns dels nostres empresaris —acostumen a ser els més grans sempre— van posar el crit al cel, ja que ells necessiten molts més treballadors. (Això sí, si pot ser econòmic i sense límit. En tot cas, aquest debat dona per un altre article).
El que queda clar és que aquesta problemàtica —com tantes d’altres d’aquests governs de DA— és conseqüència de la manca d’un model de País. No podem, per una banda, dir que Andorra ha de deixar de créixer, i, per una altra banda, anar augmentant la quota general, ni que sigui de forma “quirúrgica”. A l’espera de veure aquest augment “quirúrgic”, el que queda clar és que aquesta problemàtica mostra, una vegada més, les conseqüències de la manca de model per part de Demòcrates per Andorra i els socis de Govern. Mentre, per una banda, defensen el creixement sostenible (almenys de cara a l’aparador), per una altra banda, es plantegen un augment de quotes per poder fer front a la demanda dels empresaris.
Des del PS defensem un model de quotes més restrictiu davant d’una situació de creixement insostenible que ha tensionat els serveis de la nostra ciutadania. Entre ells, l’habitatge. És aquí on Andorra, amb l’actual model de Demòcrates, viu tensions molt palpables al mercat immobiliari, amb preus elevats i escassetat d’opcions accessibles per a treballadors, famílies i joves que volen establir-se al país. Aquesta realitat no només afecta els nous residents, sinó que impacta directament en la qualitat de vida de tota la població.
“És evident que la política de quotes no pot ser un simple mecanisme de control sense tenir en compte aquestes circumstàncies. Des del Partit Socialdemòcrata plantegem que les quotes han d’anar estretament vinculades a la capacitat real del país per garantir drets socials fonamentals, especialment el dret a l’habitatge digne”
És evident que la política de quotes no pot ser un simple mecanisme de control sense tenir en compte aquestes circumstàncies. Des del Partit Socialdemòcrata plantegem que les quotes han d’anar estretament vinculades a la capacitat real del país per garantir drets socials fonamentals, especialment el dret a l’habitatge digne. No es tracta només d’establir límits, sinó de fer-ho des d’una perspectiva integral que tingui en compte l’impacte social i la sostenibilitat del creixement demogràfic.
En aquest mateix sentit, defensem la necessitat d’un marc legal que connecti explícitament les quotes amb la inversió pública en habitatge i serveis bàsics, per evitar que l’augment poblacional generi exclusió o precarietat. Un procés que s’hauria de gestionar de forma coordinada amb els actors implicats, posant sempre l’interès general al capdavant. Aquesta coordinació ha de garantir que les polítiques socials i econòmiques vagin en la mateixa direcció i ofereixin solucions reals a les necessitats de la població, amb mecanismes de transparència i seguiment públic per fer un control efectiu dels efectes de les quotes i de l’oferta d’habitatge.
És fonamental que el Govern entengui que darrere de cada quota concedida hi ha una persona que necessita un sostre, accés a serveis i una vida digna. Quan aquesta connexió es perd, el risc és que es generin tensions socials, desigualtats i conflictes que afecten el conjunt de la societat.
En definitiva, la política de quotes ha de deixar de ser un simple càlcul administratiu i esdevenir una eina per garantir la justícia social i el benestar col·lectiu. Només així podrem construir un Andorra més equilibrat, inclusiu i sostenible, on tothom tingui l’oportunitat de viure amb dignitat i contribuir al desenvolupament del país.
El Partit Socialdemòcrata fa una crida perquè aquesta visió sigui assumida amb valentia i compromís pel Govern i les institucions. És hora de posar les persones al centre de les polítiques i reconèixer que l’habitatge digne no és un luxe, sinó un dret bàsic que ha d’anar lligat a qualsevol decisió de País.