La informació que arriba per part d’institucions, administracions o fins i tot col·lectius socials està cada vegada més controlada i institucionalitzada. Tothom, fins i tot petites entitats, disposa d’un gabinet de comunicació per tal d’aconseguir ressò per a les seves accions i fer passar el seu missatge de la manera que més els interessa. Objectiu ben legítim, no diré pas el contrari, però que al mateix temps significa que es trasllada una informació de part.
No és gens difícil adonar-se’n en el dia a dia que vivim els periodistes. Si acudim a un acte i podem veure tot el que hi passa, escoltar tot el que s’hi diu i fer les preguntes que ens semblin convenients, de ben segur l’article o peça informativa que n’elaborarem serà molt diferent, i si es fa bé la feina hauria de ser molt més completa també, que la notícia resultant basada només en un comunicat de premsa. En el comunicat oficial, per exemple, moltes vegades no s’hi inclouen les explicacions que es donen de més arran de les preguntes formulades.
Un altre cas el trobem en la participació de representants polítics, institucionals o tècnics en organismes internacionals. Molt sovint a les redaccions no tenim ni constància, per exemple, que es va a l’ONU a presentar un informe com el del pacte internacional de drets civils i polítics (cosa que va passar aquesta setmana) perquè a diferència de molts altres països no tenim una agenda pública dels membres del Govern.
Així doncs, dimarts 3 de març va arribar un comunicat del Govern a quarts de vuit del vespre informant d’aquesta visita d’una delegació interministerial al comitè de drets humans de l’ONU a Ginebra. La nota de premsa recollia un resum de les explicacions donades i en referència als drets sexuals i reproductius s’hi deia exactament: “s’ha remarcat la creació, l’any 2020, del Servei Integral d’Atenció a la Dona (SIAD), que ofereix informació, orientació i assistència gratuïta en salut sexual i reproductiva, inclosa la planificació familiar. I s’ha destacat que la qüestió de la interrupció voluntària de l’embaràs incideix directament en principis constitucionals fonamentals i, per això, es manté especialment sensible”. I res més.
“Una qüestió com el lloc on han de poder desenvolupar els seus drets reproductius les dones no es pot emmarcar en el fet que un país petit com Andorra no sempre pot disposar de tots els serveis sanitaris de forma interna”
A diferència d’altres casos en què no és possible seguir en directe què ha passat en els actes en els quals es participa, l’ONU és molt transparent, i les sessions que són públiques es poden recuperar a través de la seva pàgina web. Tant en versió original com les traduccions pertinents. Fins i tot s’inclouen les transcripcions. Per tant, aquesta vegada, com ja ha passat abans, era fàcil poder esbrinar si a banda del què deia el Govern oficialment hi havia alguna cosa més. I ves per on, sí que hi era. L’ambaixador Ferran Costa va parlar del SIAD, va deixar clar que no s’ha perseguit mai cap dona per avortar, va explicar la voluntat del Govern de despenalitzar l’avortament i va fer evidents les dificultats que suposa la qüestió per l’arquitectura institucional del país. Ara bé, els experts van preguntar també sobre com evitava el sistema de derivació per accedir a un avortament fora del territori andorrà el patiment físic o psicològic de les dones. I és cert que Costa va voler posar-hi un context que segurament no va ser l’adequat, perquè una qüestió com el lloc on han de poder desenvolupar els seus drets reproductius les dones no es pot emmarcar en el fet que un país petit com Andorra no sempre pot disposar de tots els serveis sanitaris de forma interna. Discutir si l’avortament està penat o no o si les dones poden avortar dins o fora del país no és una qüestió de capacitat econòmica o de disposar dels recursos materials i humans necessaris, l’hospital segur que està preparat. Aquí, el que hi ha és una qüestió de decisió política condicionada per la possibilitat de perdre el Coprincipat.
Així, era mentida el que va comunicar el Govern sobre el desplaçament a Ginebra? No, ni molt menys, però en tot cas eren veritats a mitges, perquè la compareixença de la delegació andorrana es va allargar dos dies i va durar, en total, més de tres hores. De fet, a la mateixa pàgina web de l’ONU hi ha una mena de resum que també inclou molta més informació que el comunicat de l’executiu i es pot comprovar que alguns dels experts pregunten per temes que aquí ja donem per tancats o dels quals no interessa fer massa soroll, com el cas de Vanessa Mendoza o la prohibició dels símbols religiosos a les escoles.
Arribats a aquest punt, pren importància la necessitat de disposar d’uns mitjans de comunicació forts, amb els recursos necessaris i professionals compromesos amb la missió que els pertoca. Unes fites que no sempre es compleixen en la realitat mediàtica del país, amb múltiples mitjans de comunicació, però pocs periodistes a les redaccions i amb una gran rotació de personal que mai afavoreix a l’hora de fer la feina.
Una tasca que poden fer els mitjans, sí, però que segurament també hauríem de demanar que fessin els polítics de l’oposició, tenint en compte la tasca de control i fiscalització que també els correspon.