L’Ull Nu no és només un festival de cinema. És, probablement, un dels pocs espais d’Andorra on encara es pot mirar la realitat sense filtres, sense algoritmes i sense la necessitat constant d’escollir bàndol abans fins i tot d’haver pensat. I això, avui, és gairebé revolucionari.
Per això la visita de Leticia Dolera ha generat tant soroll. No tant pel que va dir —que també— sinó perquè va recordar una cosa que sovint oblidem: la cultura encara té la capacitat d’incomodar. I una societat que ja no suporta ser incomodada és una societat que ha començat a deixar de pensar.
És fàcil quedar-se amb el titular. Amb la frase incendiària. Amb el “si cal cremar alguna cosa”. Amb l’activisme sobre l’avortament. Amb la caricatura ràpida de “feminisme radical” o, al contrari, amb la celebració acrítica de qualsevol discurs que es presenti com a progressista. Però reduir-ho a això és perdre’s el més interessant.
Perquè el debat real que va aparèixer a l’Ull Nu no era només sobre l’avortament. Era sobre la violència. Sobre com ens relacionem. Sobre què està passant amb els adolescents. Sobre una societat que confon cada vegada més llibertat amb mercantilització.
I aquí és on Dolera toca una tecla incòmoda fins i tot per a sectors progressistes: la idea que no tot allò que sembla lliure ho és realment.
En el moment de parlar d’OnlyFans, de pornografia o de la hipersexualització adolescent, no està fent moralina antiga. Està qüestionant una societat que ho converteix absolutament tot en producte. També el cos. També la intimitat. També l’autoestima. També la necessitat de validació.
I és interessant perquè aquesta crítica no encaixa del tot ni amb els conservadors clàssics ni amb cert progressisme neoliberal que ha acabat assumint que qualsevol elecció individual és automàticament emancipadora. Potser no. Potser hi ha eleccions condicionades per pressions culturals, econòmiques i emocionals molt més subtils del que volem admetre.
Però el més valuós de la conversa probablement va ser una altra cosa: la defensa de la justícia restaurativa.
En una època obsessionada amb la cancel·lació, amb la humiliació pública i amb convertir qualsevol conflicte en un combat tribal a xarxes socials, parlar de justícia restaurativa és gairebé contracultural. Significa entendre que hi ha violències que no se solucionen només castigant. Que hi ha ferides socials que necessiten reparació, responsabilització i comunitat. Que la reincidència sovint neix d’una societat que només sap expulsar.
Això no és permissivitat. És maduresa democràtica.
I potser aquí hi ha una reflexió especialment útil per a Andorra.
Som un país petit que sovint viu atrapant-se en debats identitaris permanents. Tot es converteix en una batalla existencial: modernitat contra tradició, feminisme contra conservadorisme, drets contra institucions, joves contra adults. Però la realitat és més complexa. I la complexitat exigeix una cosa molt poc popular avui: pensar individualment.
La filosofia de la individualitat no és l’egoisme. És la capacitat de construir criteri propi. D’escoltar discursos que no comparteixes sense necessitat de demonitzar-los. D’entendre que una societat sana no és aquella on tothom pensa igual, sinó aquella on les persones poden pensar diferent sense deixar de conviure.
Precisament per això, Andorra, necessita espais com l’Ull Nu. Espais on la cultura no vingui només a confirmar allò que ja pensem, sinó a incomodar-nos una mica. A obligar-nos a revisar contradiccions. A recordar-nos que els grans debats del nostre temps —sexualitat, consentiment, tecnologia, llibertat, identitat, violència— no es resolen amb eslògans de quinze segons.
Dolera té raó en una cosa fonamental: els adolescents d’avui viuen una realitat radicalment diferent. Una realitat on les xarxes socials han convertit la identitat en aparador permanent. On la pornografia educa més que moltes escoles. On l’autoestima depèn massa sovint d’un algoritme. On la vida digital pesa més que la vida real.
I això no és un problema de dretes o esquerres. És un problema humà.
Potser el repte no és decidir si estem “a favor” o “en contra” d’un discurs concret. Potser el repte és una altra cosa: si encara som capaços d’escoltar idees complexes sense necessitat immediata de simplificar-les en bons i dolents.
L’Ull Nu, en el fons, serveix exactament per això.
Per mirar-hi. A ull nu.
Gràcies a Hèctor, Marc i a tot l’equip del festival per continuar creant espais on encara es pot pensar abans d’escollir bàndol.