Quan formes part d’un partit polític, aprens ràpidament que les discrepàncies internes no són un problema, sinó una realitat. Però quan aquestes discrepàncies es fan visibles dins d’una coalició, el repte ja no és només polític: és també personal. Com a membre del Partit Socialdemòcrata, he viscut de prop un episodi que m’ha fet repensar què vol dir realment actuar amb coherència i amb autocrítica.
Molts de nosaltres hem seguit la situació que es va generar, principalment, entre un dels nostres representants i la coalició que governa a Escaldes Engordany. Sabíem que hi havia tensions, però no imaginava fins a quin punt podien marcar el ritme del dia a dia.
Des de fora pot semblar només una discussió política, tenyida de retrets del passat, on s’hi han barrejat tensions i assumptes aparentment personals, des d’alguns punts de vista, i purament de gestió administrativa, des d’altres punts de vista. Des de dins, ha estat molt més: han estat reunions llargues, converses intenses, mirades de cansament i la sensació constant que cada paraula podia tenir conseqüències inesperades, tan internes com de “cara a la galeria”
Una de les decisions més comentades ha estat la de donar suport a un dels nostres representants fins al final. Hi ha qui ho ha vist com un acte de tancament en files; d’altres, com una prova de rigidesa. Des de dins, la realitat és més simple: vam voler ser coherents.
"Aquesta experiència m’ha ensenyat que la coherència és important, però que sense autocrítica pot convertir-se en tossuderia."
Quan algú del teu equip defensa una postura amb arguments, amb convicció i amb honestedat dins del partit, ignorar-lo o deixar-lo sol no és una opció que ens semblés justa. La coherència interna no és només un valor polític, és també un valor humà i, personalment, no he tingut mai cap dubte.
Tot i això, també és cert que com a partit podríem haver gestionat millor la situació i ho dic sense dramatismes, però amb sinceritat: potser vam reaccionar tard, potser no vam crear prou espais de diàleg abans que el conflicte creixés, potser vam confiar massa en què la situació s’arreglaria sola.
Aquesta experiència m’ha ensenyat que la coherència és important, però que sense autocrítica pot convertir-se en tossuderia. I som conscients que la política no necessita persones infal·libles, sinó equips capaços d’aprendre, d’adaptar-se i d’aportar solucions als contratemps que puguin sorgir.
A Andorra, les coalicions són necessàries, però també molt delicades. Treballar amb partits diferents no és només pactar un programa conjunt; és comprendre maneres de pensar, tempos i sensibilitats que no sempre encaixen. A vegades he tingut la sensació que correm massa. Que no deixem espai per pair els desacords. I potser aquest ha estat el veritable problema.
Aquest episodi, tot i incòmode, m’ha fet valorar que la coherència interna és indispensable, però no pot ser un dogma, que l’autocrítica no ens fa més febles sinó més creïbles i que una coalició no s’avalua pel nombre de conflictes que té, sinó per com els afronta.
No sé si aquest desacord ens farà més forts com a partit, però sé que ens ha fet més conscients.
Com a membre del Partit Socialdemòcrata, he après que la política és un terreny d’equilibris constants: entre la lleialtat i la flexibilitat, entre la coherència i la capacitat de rectificar, entre el que defensem i el que compartim amb els altres.
Aquest episodi ha estat i està sent difícil, però també necessari i ens recorda que governar o fer política no és només prendre decisions, sinó aprendre contínuament de les conseqüències que se’n deriven i, en això, tant el partit com jo mateixa encara tenim camí per recórrer comptant amb els ingredients necessaris: experiència, autocrítica, coherència i humanitat. No ens aturarem en continuar creixent, el que no ens mata, ens fa més forts companys!