Fa uns dies, un adolescent de disset anys, un noi sa i ple de vida, va patir una crisi d’ansietat tan severa que la seva família va haver de córrer cap a l’hospital. Veure com es quedava sense “respiració”, com el seu cos es tornava rígid i les seves mans quedaven completament paralitzades per un espasme físic, va ser una escena desconcertant per als seus pares. Després de la medicació, el jove es va quedar adormit, exhaust. Mentre el veien descansar, una pregunta no deixava de colpejar el cap d’aquella família com un martell: com és possible que un noi sa arribi a aquest extrem? Què estem fent malament com a societat perquè la ment dels nostres joves col·lapsi d’aquesta manera?
S’ha imposat una estètica de la duresa, la moda del “carrer”, un codi implícit que glorifica la marginalitat i la confrontació. Què els aporta realment aquesta subcultura?
Si mirem cap al carrer, el panorama espanta. Les festes majors ja no semblen espais de celebració sana, sinó escenaris de tensió on proliferen conductes de risc. Ens trobem amb bandes de nois que assetgen i intimiden altres menors, gairebé com un requisit per guanyar-se un respecte basat en la por. S’ha imposat una estètica de la duresa, la moda del “carrer”, un codi implícit que glorifica la marginalitat i la confrontació. Què els aporta realment aquesta subcultura? La resposta és trista: els aporta una falsa sensació de pertinença, poder i validació constant en un món real que els fa sentir profundament sols i insegurs.
Aquesta subcultura del carrer no neix del no-res; es nodreix i es multiplica a les xarxes socials. Els nostres fills estan exposats diàriament a influenciadors i personatges foscos que dicten com han de vestir, parlar i actuar per ser “algú”. Es creen estereotips nocius i impossibles de sostenir. Tot va a una velocitat vertiginosa. El món digital avança tan de pressa que els adolescents ja no tenen temps per aturar-se a llegir, a mirar amb atenció o, simplement, a avorrir-se. L’avorriment, que abans era el motor de la imaginació, ha estat eliminat per l’estímul constant del desplaçament infinit de la pantalla. Sense pauses, la ment dels nostres joves es converteix en una olla de pressió.
Davant d’aquesta crisi de salut mental, és inevitable plantejar-se debats globals. Haurien de ser les xarxes socials un espai exclusiu per a majors d’edat? S’haurien de filtrar millor els continguts? Justament en aquests moments, gegants tecnològics com Meta es troben en processos judicials històrics, acusats de dissenyar de manera deliberada funcions addictives. Ens trobem davant d’un escenari que recorda al que es va viure amb les grans indústries tabaqueres fa dècades, on es van posar traves comercials, però la gent va continuar fumant. Això ens demostra que esperar que la solució vingui de fora, de les lleis o de les mateixes plataformes és una via morta.
No podem anar en contra de l’era digital. Internet i la tecnologia són el present i el futur, i pretendre que els nostres fills es quedin a casa per protegir-los del carrer o de les pantalles seria un error fonamental. No hem de confondre la sobreprotecció amb l’acompanyament. Tancar-los en una bombolla no els salvarà de l’ansietat; el que realment els ajudarà és que, com a pares, els mostrem el camí. La nostra responsabilitat és dotar-los d’eines, d’un criteri ferm i d’un refugi de diàleg sincer, perquè sàpiguen destriar la realitat de la ficció digital. Es tracta d’ensenyar-los a posar pauses i a pair el món al seu propi ritme, de manera que aprenguin a “respirar” com a metàfora de calma i autocontrol tant a dins de la llar com a fora de casa, allà on realment han de viure les seves vides.