Tots tenim una habilitat que practiquem més del que admetem: l’art d’enganyar-nos a nosaltres mateixos.
No amb grans mentides, sinó amb frases petites, aparentment innocents, que tenen una funció molt clara: evitar que canviem res.
I és curiós: no ens autoenganyem per comoditat. Ens autoenganyem per por. Por de fer-ho malament. Por de perdre el que tenim. Por de descobrir de què som (o no som) capaços.
Aquestes són algunes de les mentides més habituals, i potser també les més cares:
“Ara no toca.” Traducció real: no vull enfrontar-me al que sé que he d’afrontar.
“Quan tingui més temps.” Tots sabem que “el temps” no arribarà. Bé, no farem que arribi. Ens ocuparem amb altres excuses més polides.
“No és tan greu.” Ens ho diem per no admetre que el que ens fa mal… ja fa temps que ho fa.
“Ja canviarà sol.” Tu creus? T’ho creus? La vida no canvia per inspiració divina: canvia per decisions. I decidir no fer res també és decidir.
“Jo soc així.” Aquesta és la que més ens limita. Ens fa confondre “qui som” amb “com ens hem acostumat a ser”. No és identitat: és hàbit.
La part incòmoda? Que la majoria d’aquests autoenganys tenen menys a veure amb la situació… i més amb la narrativa interna que ens hem dit a nosaltres mateixos per no moure’ns.
La part bona? Que aquesta narrativa es pot reescriure. No cal fer grans gestos. Cal ser honest. Amb un mateix. Cal deixar de justificar(-nos) el que no funciona.
I cal fer un primer pas, per petit que sigui, que digui: “ja no em compro la història que sempre m’he venut. Qui vull ser? I què estic disposat a acceptar -i canviar-, per esdevenir aquesta persona?”.
Perquè la vida no canvia quan la mirem diferent.
Canvia quan deixem de mentir-nos… i comencem a actuar.