En l’ordenament processal-penal andorrà existeix la institució denominada “conformitat” (art. 166 bis.3 Codi de procediment penal), que consisteix, de forma breu i comprensible pel lector, en un acord entre l’advocat defensor i el/la fiscal en virtut de la qual ambdós acorden i accepten la pena que el batlle, verificant la legalitat de l’acord, dictarà una sentència mitjançant la qual imposarà a la persona que ha comès una infracció penal la pena acordada, evitant d'aquesta forma, tota la tramitació del procediment, al que comporta una economia processal o simplificació del procediment, la potenciació de la denominada justícia restaurativa i la rehabilitació del delinqüent. Segons la doctrina científica considera la conformitat com una transacció penal que no opera sobre l'objecte del procés, sinó sobre el desenvolupament del procediment, ja que l’objecte del procés penal -el delicte- és indisponible, per tant, no es pot parlar d'un pacte subjacent entre la defensa i la fiscalia, sinó una concurrència de voluntats coincidents entre aquestes dues parts.
“Aquests beneficis abans citats justificant la seva existència, però no es pot oblidar que també comporten deficiències incompatibles amb l’entusiasme que totes les parts intenten arribar a un acord que eviti el judici oral”
En la Memòria de la Fiscalia de l'any 2024 (pàg. 71) reflexa que, durant aquest període, al 86,80% de la infracció d'ordenances penals van finalitzar acceptades durant el procediment -conformitats-, i un 13,2% el procediment va continuar la seva tramitació sense ser acceptades, i les ordenances penals celebrades durant les guàrdies penals van ser acceptades el 97,64% i oposades el 2,36%. Això demostra l'èxit d’aquesta institució de la conformitat que té els beneficis abans citats, però també genera un desplaçament de l’eix del procés penal del batlle cap a la fiscalia que suposa un major protagonista d'aquesta, que es presenten com autèntics “amos” del procés, davant de l’òrgan d’enjudiciament, que es limita a dictar sentència respectant al pactat i a vigilar, com he dit, la legalitat del procés, al mateix temps que algunes pràctiques poden suposar un perill dels drets constitucionals de l'encausat com després exposaré.
Els advocats, generalment, busquen i exploren aquesta possibilitat de conformitat amb interès pel bé del seu client perquè surti al més beneficiat possible del procés penal, per aquest motiu és un fet, que reflecteix la Memòria de la Fiscalia, que la conformitat s’ha situat en primer lloc en generar-se un percentatge que contrasta amb principis com el d'indisponibilitat de l’objecte del procés, cerca de la veritat material, oralitat, contradicció, immediació i valoració de la prova per l’òrgan jurisdiccional, principis que continuen inspirant el procés penal andorrà.
Perquè el lector pugui entendre millor la diferència entre un procediment civil o penal, és que el primer regeix el principi dispositiu i de veritat formal, és a dir, que les parts poden posar fi al procés per qualsevol causa o circumstància i la sentència reconeix una veritat que pot no ser coincident com la veritat material, ja que les proves les aporten les parts i, sols ament, en casos excepcionals les requereix el batlle o magistrat. En el segon cas, procés penal, regeix el principi d'indisponibilitat de l'objecte del procés -delicte- i la veritat material és el fi i on s’orienta el procés, és a dir, saber realment si la persona inculpada és, o no, culpable del delicte que se l’imputa.
Aquests beneficis abans citats justificant la seva existència, però no es pot oblidar que també comporten deficiències incompatibles amb l’entusiasme que totes les parts intenten arribar a un acord que eviti el judici oral. Així, respecte a l’acusat, pot ser víctima del mateix sistema de conformitats, especialment, quan aquesta es fa ús amb el fi d’alleujar la càrrega de treball dels òrgans d’enjudiciament i del Ministeri Fiscal, de manera que arribin a posar-se en perill els drets constitucionals de l'encausat a un judici amb totes les garanties (utilitzar els mitjans de prova pertinents per la seva defensa; no declarar contra un mateix, a no confessar-se culpable i la presumpció d’innocència). Per aquest motiu, als fiscals deuen, com a estratègia, davant una més que probable negociació per a la conformitat, de fugir de la intenció de sol·licitar penes més elevades de les que en realitat consideren procedents, per poder rebaixar-les en cas d’un hipotètic acord amb la defensa. I, per altra part, i relacionat amb això, es pot arribar a penalitzar als encausats que no arriben a una conformitat, ja que es mantenen les peticions de penes més elevades davant a les rebaixes de qui es beneficien als que arriben a un acord.