T'has promès, per enèsima vegada, que series constant. I has fallat al tercer dia.
T'has dit que aquesta vegada t’atreviries. I has tornat a callar just quan tocava parlar.
"Sempre he sigut així." T’ho has repetit tantes vegades que ja ni ho qüestiones.
Resulta que el cervell no funciona així.
La teva imatge de tu mateix no és un fet fix. És un patró après. Construït amb records, creences, emocions, prediccions i comportaments repetits. I com tot el que és après, es pot reaprendre. Això és neuroplasticitat.
Hi ha una pregunta que pocs ens fem. La majoria es pregunten "què vull aconseguir?", i s'hi queden encallats. Pensant en el resultat mentre obliden qui és qui ha de prendre mesures per aconseguir-ho. Ara bé, cap objectiu important arriba sol: necessita una versió de tu capaç de sostenir-lo.
Si la teva imatge actual ja encaixés amb allò que vols, probablement ja estaries més a prop d’aconseguir-ho.
Aquell tret que creus que et falta -disciplina, valentia, paciència, confiança...- normalment, no et falta. Encara no l'has entrenat a l'àrea que ara en què el vols veure.
Saps mantenir la calma quan un client et crida, i esclates per un plat mal rentat.
Ets capaç d'organitzar un projecte sencer per a la feina, i no aconsegueixes organitzar-te vint minuts per caminar. Escoltes amb paciència infinita els problemes d'un amic, i et talles, impacient, just quan qui et parla és el teu fill.
El tret existeix. Necessita assaig en un altre escenari.
El cervell aprèn una mica com un actor prepara un paper: no memoritzant frases, sinó habitant el personatge. Com pensa, com es mou sota pressió, quins trets encarna.
Sense necessitat d’inventar-te a ningú. Estàs assajant la versió de tu que ja té el tret que necessites, només que encara no l'has posat en escena.
La pràctica és senzilla. Tria el tret. Imagina't aplicant-lo, avui, en la situació concreta que t'espera. I quan ho facis, encara que sigui petit, posa-hi nom: "això és valentia", “així soc jo quan confio en mi”, "Així em demostro disciplina." Fes-li saber al teu cervell: “això també forma part de qui soc”.
Repetit prou vegades, deixa de ser un assaig. Es converteix en tu. Sembla màgia. T’asseguro que és realitat.
No et falta el tret. Et falta posar-lo en l'escenari correcte.
Et demano doncs: quin tret tens ja, en algun racó de la teva vida, que avui podries portar a una altra àrea on encara no l’has practicat?