El Govern gasta molts diners en les inseguretats dels polítics que el gestionen. Això és una clara evidència. El problema radica en el fet que aquests diners -que surten de la butxaca dels ciutadans- quan es malgasta no deriva després en cap responsabilitat legal dels polítics que l'han gestionat.

Andorra és un país d'uns 80.000 habitants, no obstant això tenim una estructura política similar a la que tenen països amb deu vegades aquesta població. Aquesta nova legislatura que va començar a rodar fa unes setmanes és una bona prova d'això. Per sort el nombre de ministres està regulat per llei i no es pot sobrepassar però per desgràcia el nombre de secretaris d’Estat sembla no estar-ho i aquesta legislatura hem tirat la casa per la finestra. El Govern ho justifica com una part important del moment polític que viu Andorra, i que sense dubte marcarà un abans i un després en la nostra història, però és innegable que en alguns casos hi ha secretaries d'estat que no són més que la recompensa a determinats resultats electorals o suports polítics. Una recompensa -no ho oblidem- pagada amb els diners de tots. Em pregunto, realment necessitem tants càrrecs en una administració ja sobredimensionada de per si? Aquests càrrecs transmeten seguretat a un gabinet que potser no està segur de com actuar en assumptes cabdals per a l'avanç del nostre país? Podríem obtenir aquesta seguretat o confiança per mitjà de la contractació d’experts tercers sense necessitat de tenir incomptables secretaris d’Estat?

“Realment necessitem tants càrrecs en una administració ja sobredimensionada de per si? Aquests càrrecs transmeten seguretat a un gabinet que potser no està segur de com actuar en assumptes cabdals per a l'avanç del nostre país? Podríem obtenir aquesta seguretat o confiança per mitjà de la contractació d’experts tercers sense necessitat de tenir incomptables secretaris d’Estat?”

Després cal no oblidar els diners malgastats en projectes absurds que mai van arribar a ser realitat, assessors que no sabem en què assessoraven exactament (recordem el ‘cas Toti’ pel qual ningú ha respost encara -ni respondrà-), les obres faraòniques -en molts casos innecessàries- o que fins i tot no és van dur a terme, la defensa jurídica del propi Govern en resolucions mal fonamentades a causa de la poca professionalitat de determinats càrrecs que les dicten o l'entestament jurídic de l'administració en determinades causes com la que hi ha contra la BPA, on l’executiu es presenta com a acusació particular i el millor que podria haver fet és retirar-se (encara hi son a temps!), tenint en compte que s'està demostrant sessió rere sessió -en el qual ja és el judici més llarg de la història- que les coses no es van fer bé, i no parlo per part de BPA. El més trist és que quan hi hagi sentència sobre això, de nou ningú assumirà responsabilitats polítiques ni legals.

És evident que el nostre país s'enfronta a uns mesos molt complicats i decisius per al seu futur, però això no pot justificar l'enorme despesa que això suposarà per als ciutadans, que -recordem-, encara no han decidit si realment votaran afirmativament en el referèndum sobre l'acord d'associació de la Unió Europea i que en cas que el resultat del referèndum sigui negatiu, no vull ni pensar la milionada de diners que ens haurem gastat en no res. Bé, en somiar.

Donem un vot de confiança al nou gabinet sorgit de les eleccions del passat 2 d'abril, però siguem implacables a l’hora d’ exigir responsabilitats quan travessin determinades línies vermelles. Donem també un vot de confiança a l'oposició i a ells els hi demano més que mai -precisament pel moment que vivim- que siguin també implacables en la seva labor de control al Govern, independentment de que la seva força parlamentària estigui limitada, que com a mínim es qüestioni al Govern i als seus membres sempre que sigui necessari, perquè aquesta informació arribi a la ciutadania i es pugui saber en tot moment on falla l'ampli ventall polític d'aquesta legislatura.