La fluïdesa de la comunicació amb les institucions d’aquest país és una de les tasques més complicades amb què hem de lidiar en el nostre dia a dia. Si bé soc conscient que la multiplicació de mitjans de comunicació fa que a vegades sigui complicat atendre totes les peticions de cop, també és cert que la proliferació d’agències de comunicació i de responsables de premsa per gestionar aquestes peticions ha estat, diria jo, encara molt més accentuada.
Amb tot, la sensació habitual acaba sent que més que facilitadors de la comunicació, es converteixen en parets que blinden el flux informatiu. El que abans solucionaves amb una trucada o un missatge al responsable polític de torn, ara s’ha convertit en un laberint. Peticions per Whatsapp, email o trucada per no obtenir ni un trist “ho mirem” o perquè dos mesos després aquella demanda hagi caigut en una mena de forat negre. Especialment gros és el del departament de comunicació de Govern. Volgudament o no, que aquí hi ha límits que desconec. Però quan fa mesos que esperes una resposta i no arriba, qui no malpensa?
I aquí en van alguns exemples. Perquè a vegades pot semblar que des dels mitjans no volem parlar de segons quin temes o donar veu a segons qui, però la realitat és, molt sovint, una de ben diferent.
“Especialment gros és el forat negre del departament de comunicació de Govern. Volgudament o no, que aquí hi ha límits que desconec”
Des de principis de la legislatura actual (2023) hem anat fent reiterades peticions per entrevistar tots els membres del Govern, així com a responsables de diversos departaments. Amb comptagotes algunes entrevistes les hem pogut fer, però a diferència d’altres espais que tenen representants governamentals tot sovint, per nosaltres és picar ferro fred. Dotze ministres i un cap de Govern. Tretze persones en total. Doncs gairebé quatre anys després encara no hem pogut fer el ple.
Per exemple, encara no hem tingut opció d’entrevistar la ministra de Cultura. He fet un repàs als correus i la primera demanda per poder-hi parlar va ser el desembre del 2025. Suposo que si gairebé un any després no ens ha atès, deu ser que jo vaig fer la petició massa tard i la resta de mitjans on ha sortit en tot aquest temps em portaven avantatge. Quin altre motiu hi podria haver?
Des del 17 de juny d’enguany, també espera resposta una petició per entrevistar el secretari d’Estat de Transició Energètica, Transports i Mobilitat. El més curiós és que la demanda es va fer després que ell mateix es queixés personalment per un article on es reproduïa una resposta donada pel mateix departament de comunicació del Govern. Vam dir, d’acord, demanem una entrevista i en parlem tranquil·lament. Però tampoc.
Però no són només les entrevistes, també un niu de peticions referents a qüestions ben diverses queden encallades. El 28 de juliol vaig demanar a comunicació de Govern i a la policia per un canvi de criteri a l’hora de demanar autoritzacions a les famílies perquè els fills menors puguin fer sortides del país amb l’escola o entitats de les quals formen part. Des del cos de policia se’m va donar resposta tres dies després. Des de Prat de la Creu, dos mesos després, ni una paraula malgrat que en diverses ocasions he recordat la qüestió tant per correu electrònic com verbalment.
A partir d’aquí hi ha dies que et planteges per què seguir demanant si igualment saps que no obtindràs resposta. Després penso que segurament no soc l’única que es troba amb aquestes situacions i que al final, preguntar és la nostra feina encara que això suposi molestar o tocar la pera a algú altre. Mentrestant, seguirem esperant resposta i insistint en tot allò que tinguem pendent. Si contesten, ja ho podran llegir.