La irrupció de la intel·ligència artificial ha suposat una sacsejada important, no només per com sintetitza i processa informació complexa a gran velocitat, sinó per la seva capacitat d’elaborar respostes estructurades sobre qualsevol tema. Ara bé, disposar d’aquestes respostes no és el mateix que comprendre el món.
Aquesta distinció entre la disponibilitat externa d’informació i la veritable assimilació del coneixement no és nova. En el diàleg El Fedre, Plató relata l’arribada del déu egipci Theuth davant el rei Thamus per presentar-li el seu gran invent: l’escriptura. Theuth la defensava convençut que era un “fàrmac de la memòria i de la saviesa” que faria els homes més savis i memoriosos. Tanmateix, la resposta del rei Thamus va ser d’una lucidesa sorprenent. Va advertir que confiar-ho tot a l’escriptura no faria els homes més savis, sinó més oblidadissos, ja que, refiant-se del que està escrit, arribarien al record des de fora, a través de caràcters aliens, i no pas des de dins, des d’ells mateixos.
L’actualitat d’aquest relat no rau en el fet que Plató anticipés els problemes de la intel·ligència artificial —era impossible que ho pogués fer— ni en la seva crítica a l’escriptura, sinó en la tensió essencial que existeix entre la informació disponible fora de nosaltres i aquella que hem assimilat com a coneixement propi.
En les darreres dècades s’ha consolidat una narrativa que sosté una premissa seductora, segons la qual, en un món on la informació està disponible de manera immediata, l’adquisició i memorització de coneixements hauria perdut bona part de la seva importància. Des d’aquest enfocament, la interiorització de coneixements teòrics i factuals que no tinguin una aplicació pràctica immediata es percep com una rèmora del passat, un mer exercici d’emmagatzematge passiu que manca de valor real. Sota aquesta lògica, es tendeix a privilegiar el desenvolupament d’habilitats per buscar, seleccionar i processar informació per damunt de l’adquisició d’una base sòlida de coneixements propis.
Aquesta perspectiva parteix d’una crítica que no està desproveïda de fonament. La memorització mecànica, entesa com la simple reproducció de dades sense cap comprensió, difícilment pot constituir per si sola un aprenentatge significatiu. Tanmateix, reconèixer-ne les limitacions no equival a considerar prescindible la memòria. Una cosa és qüestionar un model educatiu que confon aprendre amb repetir informació, i una altra ben diferent assumir que la interiorització de coneixements ha perdut importància perquè disposem d’eines capaces d’oferir-nos-els en qualsevol moment.
La raó és que tenir accés a una quantitat ingent d’informació, ja sigui a través de llibres, d’internet o, més recentment, mitjançant la intel·ligència artificial, no garanteix en absolut que aquesta informació sigui entesa, processada o integrada en forma de veritable coneixement. Quants llibres serveixen només per decorar prestatgeries? Quantes respostes generades per la intel·ligència artificial no deixen el mínim rastre en qui les consulta?
Perquè la informació es transformi en autèntic saber, els coneixements s’han d’assimilar a la ment per operar com a bastiment sobre el qual s’articuli el pensament.
Perquè la informació es transformi en autèntic saber, els coneixements s’han d’assimilar a la ment per operar com a bastiment sobre el qual s’articuli el pensament. I com més gran i densa sigui aquesta xarxa de conceptes interioritzats de què disposem, més recursos tenim per relacionar idees, comparar explicacions, detectar inconsistències i comprendre informació nova.
Ens agrada repetir sovint una interpretació, al meu entendre errònia, de l’ideal socràtic, segons la qual allò que importa no és acumular dades, sinó saber preguntar, dialogar i cultivar l’esperit crític, tal com feia el mestre. Com si fossin excloents! I com si el mateix Sòcrates hagués pogut desenvolupar la seva extraordinària capacitat dialèctica des de la ignorància. No. No hi ha pensament crític que pugui operar al marge de qualsevol contingut prèviament interioritzat.
La capacitat de formular una pregunta pertinent, de detectar una fal·làcia o d’avaluar amb rigor una tesi no sorgeix del no-res. Un no pot interrogar críticament allò que desconeix si no disposa de coneixements des d’on fer-ho. Sense aquesta densitat interior, el pensament crític degenera en un exercici estèril, en una opinió superficial o en un eslògan buit que repeteix amb desvergonyida soltesa els mateixos errors que pretén combatre.
Renunciar a interioritzar el coneixement amb el pretext que ja tenim qui pensi per nosaltres no ens fa més lliures, sinó intel·lectualment més pobres.