Quan Antoni Fiter i Rossell va escriure el Manual Digest, no pretenia congelar Andorra en el temps. Ben al contrari. Volia deixar un llegat perquè el país pogués preservar les seves institucions i la seva identitat mentre s’adaptava als canvis que inevitablement havien d’arribar.

Tres segles després, el repte continua essent el mateix.

Poques vegades una generació té l’oportunitat de decidir el rumb del seu país durant les pròximes dècades. La nostra sí que la tindrà. I això comporta una gran responsabilitat.

El referèndum consultiu sobre l’Acord d’associació amb la Unió Europea no serà una votació qualsevol. No decidirem sobre un Govern ni sobre una majoria parlamentària. Decidirem quin model de país volem construir per als nostres fills i nets.

Aquests dies hem conegut amb detall les regles que han de fer possible aquesta decisió. El Reglament aprovat pel Govern estableix un procediment transparent, ordenat i garantista. Un cens conegut, diferents modalitats de vot perquè ningú quedi exclòs, una campanya regulada i un sistema de control que ofereix totes les garanties perquè el resultat reflecteixi fidelment la voluntat dels ciutadans.

Les democràcies sòlides no es defineixen només per les decisions que prenen, sinó per la confiança que inspiren les seves institucions.

Pot semblar una qüestió tècnica, però és profundament política. Les democràcies sòlides no es defineixen només per les decisions que prenen, sinó per la confiança que inspiren les seves institucions. Quan les regles són clares, iguals per a tothom i conegudes amb antelació, el resultat —sigui quin sigui— mereix el respecte de tots.

Durant mesos s’ha qüestionat si el procés disposaria de prou garanties o si la ciutadania tindria realment l’última paraula. Avui aquests dubtes han quedat superats. El Reglament protegeix tant els qui defensaran una opció com els qui defensaran l’altra. Aquesta és, probablement, la millor demostració de maduresa democràtica que podem oferir com a país.

Sempre he defensat que la llibertat només és plena quan va acompanyada de responsabilitat. La responsabilitat d’informar-se, d’escoltar opinions diferents i de decidir amb criteri propi. Aquest referèndum és, precisament, la màxima expressió d’aquesta confiança en la ciutadania.

Ara bé, no ens equivoquem. El debat important no és el Reglament. El debat important és quin futur volem per a Andorra.

Només cal parlar amb els nostres joves per entendre el repte que tenim al davant. Molts marxen a formar-se a Barcelona, Tolosa o altres ciutats europees amb la il·lusió de tornar algun dia a casa. El nostre deure és crear les condicions perquè aquest retorn sigui possible. Que trobin oportunitats professionals, empreses competitives i una economia capaç de generar ocupació de qualitat. Aquest és, probablement, el millor llegat que podem deixar a la propera generació.

També sabem que Andorra no pot dependre eternament dels mateixos motors econòmics. El comerç, el turisme i els serveis financers continuaran essent fonamentals, però el futur també passa per la innovació, els serveis professionals, l’economia digital, la recerca i l’atracció de talent. Perquè aquest futur sigui possible hi ha una condició indispensable: la confiança. Les empreses inverteixen allà on hi ha estabilitat, regles clares i seguretat jurídica.

No és un projecte d’un Govern ni d’un partit polític. És un projecte de país. És el resultat d’una negociació llarga, rigorosa i exigent, en què Andorra ha sabut defensar amb fermesa les seves especificitats.

Aquest és un dels grans valors de l’Acord. No és un projecte d’un Govern ni d’un partit polític. És un projecte de país. És el resultat d’una negociació llarga, rigorosa i exigent, en què Andorra ha sabut defensar amb fermesa les seves especificitats. Lluny de diluir la nostra identitat, consolida un encaix que permet participar plenament en l’espai econòmic europeu preservant aquells elements que defineixen el nostre model institucional, social i econòmic.

Naturalment, és legítim discrepar. Sempre ho serà. Però també tenim una responsabilitat compartida: que aquest debat es construeixi sobre els fets i no sobre la por; sobre arguments i no sobre consignes; sobre informació i no sobre rumors. El país mereix una campanya a l’altura de la transcendència de la decisió que haurà de prendre.

Sempre he cregut en una Andorra oberta, responsable i segura de les seves possibilitats. No perquè vulgui canviar el país que estimem, sinó perquè vull garantir que continuï prosperant en un món que evoluciona molt més ràpid del que sovint ens agradaria. La millor manera de protegir Andorra no és aixecar murs, sinó fer-la prou forta perquè pugui competir, innovar, retenir talent i generar oportunitats per a les generacions que vindran.

Quan arribi el dia del referèndum, votaré convençut que l’Acord és la millor oportunitat per consolidar el futur d’Andorra. Però encara em satisfà més saber que aquesta decisió la prendrem entre tots, amb les mateixes garanties, amb plena llibertat i amb la responsabilitat que exigeixen els grans moments de país.

Perquè el futur no espera. Es construeix. I Andorra sempre ha sabut avançar quan ha estat fidel a la seva identitat i prou valenta per adaptar-se als nous temps.