Com ho feu? On aneu? Ningú us deriva? Però, qui ho paga? I si la teva vida corre perill? De veritat t’han de traslladar a un hospital estranger? Però, com pot ser que no us tractin a Andorra?
Aquestes són algunes de les preguntes que he sentit aquests darrers dies parlant amb persones que no viuen al nostre país. Preguntes molt senzilles. Tan senzilles que, quan intentes respondre-les, t’adones de fins a quin punt hem “normalitzat” una situació que, vista des de fora, costa molt d’entendre.
A Andorra, l’avortament continua penalitzat. I les dones que decideixen interrompre un embaràs han de sortir del seu país. També, davant d’un embaràs fruit d’una violació. També, davant de situacions que comprometen greument la seva salut.
Fa només uns dies, en una conferència organitzada a Andorra per una associació de dones catòliques, es definia l’avortament com una intervenció violenta sobre el cos de la dona que provoca la mort del fill. És una manera d’entendre aquesta realitat. La respecto, però no la comparteixo.
I em faig la pregunta: no és també violència obligar una dona a continuar un embaràs fruit d’una violació? No ho és negar-li la possibilitat de decidir quan la seva salut està en risc? No és violència quan un Estat li diu que la decisió que pren sobre el seu propi cos continua sent un delicte?
Però les conviccions d’uns i unes no poden convertir-se en el codi penal de totes. I aquí és on la responsabilitat deixa de ser moral i passa a ser política.
Podem tenir conviccions morals, religioses o personals diferents. Aquesta és, precisament, la llibertat que hem de preservar. Però les conviccions d’uns i unes no poden convertir-se en el codi penal de totes. I aquí és on la responsabilitat deixa de ser moral i passa a ser política.
Perquè fa anys que el Govern ens diu que hi treballa. Hem sentit a parlar de negociacions, d’encaix institucional, de textos, de finestres d’oportunitat i de propostes imminents. Al juliol, el cap de Govern va anunciar una proposta concreta a partir del setembre. Som a finals de setembre i continuem esperant. De fet, esperem des del 2023.
Els terminis canvien. Les fórmules canvien. Les expectatives es renoven. El que no canvia és l’article 117.
I esperar té conseqüències. Les circumstàncies al Vaticà han canviat, i allò que durant anys el Govern havia presentat com un procés encaminat torna a estar envoltat d’incerteses. Aquest és, també, el preu de l’immobilisme: deixar passar les oportunitats mentre es continua demanant paciència.
Però hi ha una cosa que sovint oblidem entre tanta negociació institucional: els embarassos no entenen de calendaris polítics. La dona que avui necessita interrompre’n un, no pot esperar al proper període de sessions parlamentàries, ni a una nova negociació, ni a una altra finestra d’oportunitat. Ha d’agafar el cotxe, travessar la frontera i resoldre fora del seu país allò que Andorra encara es nega a afrontar.
Aquest 28 de setembre, Dia Internacional per a la Despenalització de l’Avortament, no hauríem de tornar a parlar de promeses. Hauríem de poder parlar de drets.
Perquè després de tants anys, les dones d’Andorra no necessitem una altra finestra d’oportunitat.
Fins quan haurem de continuar parlant d’això? Fins que les promeses es converteixin en decisions i la despenalització deixi de ser un anunci per convertir-se, finalment, en una realitat.