“‘Larga, yerma y cruel nuestra senda es’”, em recordava ahir un amic que tinc a Getafe, tot afegint que sovint cal deixar anar les ganes de voler-ho controlar tot i limitar-se a caminar, a fer camí i avançar per simple virtut de moviment.
Òbviament, li vaig respondre “‘nuestra senda es’”, com a la cançó.
Llegint els diaris, no sabria dir si els suïcidis han augmentat o si potser és que en parlem més i en som més conscients (cosa que seria fortament desitjable i profitosa).
Però veure tots aquests casos em recorda fins a quin punt encara està oberta la ferida per a tots nosaltres. Fa dos dies, comentant el cas més recent i parlant d’assetjament escolar a partir de la meva experiència, em vaig sorprendre tornant a plorar a mesura que els records brotaven. Per sort, ara estic equipat per veure l’operació macabra i cruel que tenia lloc al meu cervell: el meu jo actual es mira i es menysprea –“mira’t”, “mira com has acabat”, “com t’has de veure”, “mira en què t’has convertit”–. Em va tocar esbroncar-me a mi mateix: “Vols fer el favor de callar i tenir una mica de compassió? Amb tot el que ha passat, podries ser una mica més amable”.
És cruel, molt cruel. Es porta una ferida profunda que fa mal, però queda terminantment prohibit parlar-ne o (encara pitjor) queixar-se’n. Pot semblar que visquem en el passat, com si no volguéssim sortir-ne, però la realitat és molt diferent.
Per una banda, aquest passat informa la nostra manera de veure i viure el present. No és que visquem en el passat, és que vivim el present segons els criteris que hem après del passat. La nostra ment interioritza els discursos que ha rebut i se’ls fa seus. Aquell comentari desagradable sobre, posem, el pes o la roba que portes, que algun dia et va deixar anar algú, es converteix en una veu interna que et repeteix que estàs gras i lleig i que hauries de tenir vergonya cada cop que surts de casa. Totes les vegades que et van fer sentir que mereixies estar sol o que és normal que ningú llevat de la teva família més propera et demani com estàs o vulgui escoltar allò que vols explicar es converteixen en els exemples que il·lustren les lleis universals que n’has extret: “No parlis, no expliquis, no esperis res de ningú”.
“Viure així és terrible. Vius aïllat, convençut que el món més enllà de la porta de casa és un infern on tothom està esperant l’ocasió idònia per fer-te mal. No conceps que algú et pugui tenir admiració o respecte; òbviament, aquest algú està buscant la teva pèrdua”
Per una altra banda, el cervell està programat per recordar amb molta més intensitat les vivències negatives, discriminant obertament les que van ser positives. El motiu és purament biològic i de supervivència: cal que recordis les amenaces, o possibles amenaces, amb més intensitat si vols sobreviure. Malauradament, això es trasllada actualment als traumes i a les males experiències emocionals. Us ho podria demostrar en qualsevol moment: enumereu trauma i passo llista del dia, l’hora, la climatologia i, fins i tot, la música de fons.
Viure així és terrible. Vius aïllat, convençut que el món més enllà de la porta de casa és un infern on tothom està esperant l’ocasió idònia per fer-te mal. No conceps que algú et pugui tenir admiració o respecte; òbviament, aquest algú està buscant la teva pèrdua. Et negues rotundament a confiar en una altra persona perquè, òbviament, et trairà quan abaixis la guàrdia. Ets selectiu amb allò que expliques, no fos cas que proporcionessis munició per a atacs futurs. Resistir així requereix una energia immensa i uns objectius molt clars (Què coi? Una distracció encara més òbvia!). Centra tota l’energia en allò que vols, repeteix-te el discurs i tot allò que puguin dir de tu et serà igual.
No obstant això, la ferida segueix oberta. Només has desviat l’atenció.
I pobre de tu si perds el nord en aquestes condicions perquè, si allò que t’empenyia, desapareix o perd incentiu i et trobes, de nou, cara a cara amb la ferida, tens tots els números per començar a voler cercar un desenllaç prematur i violent.
Jo només soc un de molts.
Hi vaig pensar molts cops a l’adolescència; a l’edat adulta vaig ser-hi molt a prop en una ocasió; i en una altra, ho vaig intentar.
Actualment, tinc la sort d’estar en mans d’una autèntica professional i acompanyat per persones que m’han demostrat que les esmicolaria si mai marxés.
Però us juro que quan estàs tan enfonsat, això no ho veus. I les he dites ben bèsties a persones que m’estimen. He notat el to de les seves paraules, les llàgrimes que mai m’han ensenyat, les contractures de les seves esquenes i espatlles.
A qui es trobi, com jo m’hi he trobat, al fons de tot, a les fosques i massa a prop del precipici... Només us puc dir que si he après quelcom en aquest periple és que sempre hi ha algú, sempre arriba algú quan menys t’ho esperes (particularment, quan més convençut estàs que no arribarà aquesta persona).
Pot ser que et passi com a mi i que, passat el pitjor, segueixis sense estar convençut d’aquesta experiència anomenada ‘vida’. Potser algun dia tornaré a sentir què és estar entusiasmat, què és tenir il·lusió, però de moment he decidit viure ja no per a mi, sinó per a poder seguir estant a prop d’aquestes persones que tant m’estimo.
‘C’est déjà ça’.
A tots vosaltres, “‘vous peuplez ma vie, à l’infini’”.