La defensa del català necessita, sens dubte, lleis clares i un compliment efectiu. Sense seguretat jurídica, qualsevol llengua queda exposada a la marginació. Ho veiem amb exemples recents a Andorra, on l’incompliment de la normativa lingüística pot comportar sancions econòmiques. La llei és necessària: fixa límits, estableix drets i envia un missatge inequívoc que el català no és opcional. Però la llei, per si sola, no fa estimar una llengua, a vegades és el contrari.
Si realment volem que el català perduri, el repte ha de ser un altre, fer-lo atractiu. Enamorar. Que parlar català a les botigues, a les empreses, als clubs esportius o a les escoles no sigui vist com una obligació, sinó com un valor afegit, com una manera natural i desitjable de relacionar-nos. Les llengües no sobreviuen només perquè estan protegides, sinó perquè són útils, prestigioses i emocionalment compartides.
“Les llengües no sobreviuen només perquè estan protegides, sinó perquè són útils, prestigioses i emocionalment compartides”
Fa poc he estat viatjant per la part pirinenca d’Occitània i he preguntat a molta gent si encara parlen occità, gascó o gistaví. La resposta era gairebé sempre la mateixa: “només la gent molt gran”. Llengües que havien estat vives al carrer, a la feina i a casa han quedat reduïdes a patrimoni sentimental. No perquè fossin menys riques, sinó perquè van deixar de ser necessàries i visibles.
Però el contrast amb la Vall d’Aran és revelador. Allà, l’aranès -una varietat de l’occità- no només està protegit legalment, sinó que sona cada dia als mitjans públics, a l’escola i a l’administració. Aquesta combinació de llei, prestigi i ús quotidià ha fet possible que l’aranès no només sobrevisqui, sinó que guanyi parlants i autoestima col·lectiva.
El català no està avui en la situació crítica de l’occità, però no ens podem adormir. Encara som a temps de fer-lo més atractiu i necessari. Necessitem professors que ensenyin i investiguin en català, universitats que el facin llengua de coneixement, empreses que el normalitzin sense complexos i clubs esportius que el facin llengua de cohesió, sense embuts. En definitiva, una societat que el faci servir perquè vol i no només perquè toca.
Perquè a Andorra estem veient que el català es pot defensar amb lleis, sí. Però sobretot l’hem de continuar defensant fent-lo estimable, útil i viu. I això més que de l’administració depèn de tots nosaltres.