Hi ha persones que et donen energia.
I n’hi ha que te la treuen.
Ho has notat, oi? Surts d’una conversa i et sents lleuger. Surts d’una altra i necessites seure. I el pitjor: sovint ni saps per què.
Això no és intuïció. És el teu cervell dient-te la veritat.
Els neurocientífics ho anomenen corregulació. Els nostres sistemes nerviosos no funcionen de manera aïllada: se sincronitzen amb els de les persones que tenim al voltant.
Una conversa tranquil·la amb algú de confiança redueix el cortisol, l’hormona de l’estrès.
Una discussió constant el dispara.
I el cervell, que aprèn per repetició, acaba adoptant el to emocional de les persones amb qui passa més hores.
Atura’t aquí un moment.
Amb qui passes la major part del teu temps? Com et sents quan estàs amb ells?
Perquè no és neutre. Mai.
Cada interacció deixa una empremta en el teu sistema nerviós. La persona que sempre es queixa t’entrena per veure el món amb desconfiança. La que riu amb facilitat t’obre una porta que potser tenies tancada.
No és metàfora. És neurociència.
Llavors, què fas amb això?
No es tracta de fugir de tothom ni de fer una llista de qui “val la pena”. Es tracta de ser una mica més conscient. De notar com et quedes després de cada conversa. D’escollir (quan pots) amb qui vols construir el teu dia.
De vegades n’hi ha prou amb buscar cinc minuts amb aquella persona que et fa riure. O posar un límit suau a la conversa que sempre et deixa buida. Petits gestos. Grans efectes al cervell.
El teu entorn no és un decorat. Sobretot, les persones que hi ha dins.
I més del que creus, pots triar com t’afecten.
El cervell s’adapta al que l’envolta. Envolta’l bé.