La imputació de l’expresident del govern espanyol pel cas Plus Ultra no és una notícia judicial més. És un terratrèmol institucional, polític i fins i tot geopolític. Perquè quan un ex cap de govern és investigat per presumptes delictes de tràfic d’influències, blanqueig i organització criminal, el problema deixa de ser únicament penal, passa a ser un problema d’Estat. El que entra en joc és la credibilitat mateixa del país, la confiança en les institucions i la percepció que els ciutadans tenen sobre com s’ha exercit realment el poder durant les últimes dècades…
Abans de res, deixar clar que en el sistema judicial imputat no és sinònim de culpable. No és una condemna. Però tampoc és un simple rumor mediàtic ni una maniobra política sense recorregut. Significa que un jutge considera que existeixen prou indicis per investigar una persona dins d’un procediment penal. I quan aquesta persona és un expresident del govern, doncs és obvi que hi ha un problema i l’escàndol serà important. Perquè els expresidents no són figures normals: simbolitzen l’Estat, representen la continuïtat institucional i projecten la imatge exterior d’un país.
Però el més greu és la figura mateixa de Zapatero. Lluny de retirar-se discretament després de deixar el poder, durant anys s’ha convertit en un operador polític internacional amb agenda pròpia, especialment vinculat al chavisme i als cercles de poder veneçolans.
Però el més greu és la figura mateixa de Zapatero. Lluny de retirar-se discretament després de deixar el poder, durant anys s’ha convertit en un operador polític internacional amb agenda pròpia, especialment vinculat al chavisme i als cercles de poder veneçolans. Mentre Veneçuela s’enfonsava entre repressió, corrupció i misèria, ell actuava sovint com el gran blanquejador europeu del règim de Maduro. Zapatero ja no governava Espanya, però continuava movent influència, contactes i poder als marges de les estructures oficials. I quan un expresident que ha operat durant anys en aquesta zona grisa acaba sota sospita judicial, el dany no és només personal, és un cop directe a la credibilitat internacional i moral de l’Estat espanyol.
A més, aquesta imputació arriba en el pitjor moment possible per al govern de Pedro Sánchez. El sanchisme ja viu envoltat d’una atmosfera permanent d’escàndol, desgast i corrupció. El cas Koldo o Begoña, les investigacions sobre persones pròximes al PSOE, els dubtes sobre contractacions públiques durant la pandèmia, la utilització partidista de les institucions i els pactes constants basats en la supervivència parlamentària han erosionat profundament la confiança pública. La investigació contra Zapatero afegeix una nova capa de deteriorament a la imatge d’un govern que cada vegada apareix més associat a la idea d’opacitat i decadència política. I el problema per al PSOE és que Zapatero no és un expresident retirat o marginal com González. Continua sent una referència moral, ideològica i estratègica dins de l’univers socialista, l’ús de la seva persona a la campanya de les eleccions andaluses és la prova clara. Ha estat un actor actiu del sanchisme, especialment en matèria internacional. Justament per tot això aquesta investigació no queda confinada al passat, contamina inevitablement el present polític.
Durant anys, l’esquerra espanyola va construir un relat de superioritat moral davant el centredreta. Zapatero simbolitzava precisament aquesta Espanya del “talante”, del progressisme institucional i de la presumpta regeneració democràtica desvinculada de tota mena de corrupció. Veure ara aquell mateix univers polític envoltat de sospites judicials té un efecte devastador sobre el relat construït durant dues dècades. Perquè la corrupció no només destrueix diners públics, també destrueix narratives polítiques…
I el més preocupant és la normalització. Espanya fa anys que conviu amb àudios filtrats, comissions, investigacions, imputacions i escàndols gairebé permanents. La societat ja sembla anestesiada davant la corrupció (tant se val el color polític). I aquest és probablement el símptoma més greu de tots. Quan els ciutadans deixen d’escandalitzar-se, quan assumeixen que el poder funciona inevitablement a través de xarxes opaques d’influència, la degradació institucional ja és profunda. Hem de tenir present que les democràcies no cauen només per crisis econòmiques o amenaces externes. També cauen quan desapareix la confiança en la legitimitat moral de les seves institucions. I avui Espanya corre precisament aquest risc: el risc que una part creixent de la societat deixi de veure l’Estat com una estructura al servei del bé comú i comenci a percebre’l simplement com una xarxa de poder destinada a protegir les seves pròpies elits.