Hi ha una pregunta que fa anys que em ronda pel cap: fins quan hauran d'esperar les dones d'Andorra perquè se les tracti com a ciutadanes de ple dret?
Fa massa temps que aquest país dona voltes al mateix debat. Fa massa temps que s'invoca la prudència, la complexitat institucional o la necessitat d'esperar el moment adequat. I, mentre esperem, les coses continuen igual.
Les dones que decideixen interrompre un embaràs han de marxar fora. Han de buscar una solució lluny de casa. I, encara avui, la nostra legislació continua considerant-les unes delinqüents.
Quelcom, que almenys a parer meu i al del Partit Socialdemòcrata costa d'entendre.
Hi haurà qui no compartirà mai aquesta decisió, per conviccions personals, però una cosa és tenir unes conviccions personals i una altra molt diferent és voler que aquestes conviccions condicionin la vida de tothom.
La llibertat també consisteix en això: que cadascú pugui decidir segons la seva consciència.
Les institucions són importants, però existeixen per protegir les persones, per estar al servei de poble, i no perquè les persones hagin de renunciar als seus drets per protegir les institucions.
Sempre que es parla d'aquest tema apareix el mateix el fals argument de la por: el Coprincipat, les institucions, el risc que això comportaria. Fals argument, que almenys al meu entendre no es planteja de forma correcta. Despenalitzar l’avortament i el nostre marc institucional són dues qüestions que entenem perfectament compatible.
Les institucions són importants, però existeixen per protegir les persones, per estar al servei de poble, i no perquè les persones hagin de renunciar als seus drets per protegir les institucions.
Els problemes polítics es resolen fent política. Dialogant. Buscant acords. Trobant solucions.
El que no és una solució és deixar passar els anys mentre tot continua igual.
Andorra ha canviat molt durant les últimes dècades. Hem estat capaços d'adaptar-nos a reptes que semblaven impossibles. Per què aquest hauria de ser diferent?
Jo estic convençut que podem garantir els drets de les dones sense renunciar al que som com a país.
No hem de triar entre institucions i drets. Necessitem les dues coses.
Per això crec que ha arribat el moment de parlar-ne sense por. Sense convertir aquest debat en un tabú. Sense utilitzar sempre les mateixes excuses. Ha arribat el moment avançar en drets.
Perquè, al final, la pregunta és molt senzilla.
Volem continuar sent un dels pocs països d'Europa que penalitza les dones per aquesta decisió? O volem ser un país que confia en la maduresa de la seva ciutadania i protegeix els seus drets?
Jo ho tinc clar.
Els drets de les dones no poden continuar esperant.