Engeguem un interruptor i hi ha llum. Obrim l’aixeta i surt aigua calenta. Anem al supermercat i les prestatgeries són plenes. Agafem el cotxe i la gasolinera té combustible. Tot plegat ens sembla tan normal que gairebé no ho pensem. I precisament aquí és el problema: que no ho pensem. Donem per fet un món que, vist des de la perspectiva de la història humana, és absolutament excepcional. I les excepcions no duren per sempre.
Darrere de cada interruptor, de cada prestatge ple, de cada desplaçament en cotxe, hi ha energia. Una quantitat enorme d’energia. El que els últims 150 anys han posat a la nostra disposició —primer el carbó, després el petroli i el gas— no té precedents en la història de la nostra espècie. I no només ha mogut màquines: ha transformat radicalment la societat.
L’excedent que ho va canviar tot
Pensem-hi un moment. Abans dels combustibles fòssils, gairebé tota l’energia humana —la de les persones i la dels animals— anava destinada a una sola cosa: sobreviure. Produir aliment, construir refugi, transportar materials. No quedava gaire marge per a res més. L’energia fòssil va canviar aquesta equació de manera dràstica. De sobte, hi havia excedent. Temps que no calia dedicar a la subsistència. I aquest temps lliure va ser, literalment, el combustible de l’educació massiva, dels moviments socials, dels drets laborals, de les democràcies modernes.
El treball, en el fons, és un intercanvi d’energia per un bé o un servei. Quan l’energia abunda, les societats poden permetre’s ser més justes. Quan escasseja, la història ens mostra que tendeixen a concentrar el poder.
Aquesta connexió entre energia i democràcia és incòmoda perquè ens obliga a reconèixer alguna cosa que preferim no veure: que les nostres llibertats també tenen un cost energètic. Que els drets conquerits al segle XX no són només el resultat de la bona voluntat humana, sinó també d’unes condicions materials molt concretes que van fer possible que la gent tingués temps per organitzar-se, per educar-se, per exigir. Perdre aquestes condicions no significa automàticament perdre les llibertats, però sí que significa que les haurem de defensar amb molt més esforç.
El problema no és l’esgotament, és la rendibilitat
Aquí convé precisar alguna cosa important, perquè el debat públic sol simplificar-ho en excés. El problema no és que el petroli o el gas s’esgotin de cop. Les reserves existeixen. El problema és un altre: en algun moment —i hi ha indicis que aquest moment ja ha començat— deixaran de ser rendibles energèticament. És a dir, l’energia que caldrà gastar per extreure’ls s’acostarà tant a l’energia que s’obté que el balanç deixarà de tenir sentit. Els especialistes en diuen EROI: el retorn energètic sobre la inversió energètica. El petroli fàcil dels primers pous tenia un EROI de gairebé 100 a 1. Avui estem molt per sota. I baixant.
Les energies renovables són part de la resposta, i cal dir-ho sense ambigüitats: són necessàries. Però tampoc no convé idealitzar-les. Encara no s’ha tancat el cercle: per fabricar els panells solars, els aerogeneradors, les bateries i els cables que requereix una infraestructura renovable, encara necessitem combustibles fòssils. Per extreure els minerals imprescindibles, per transportar els components, per construir les instal·lacions. La transició és possible, però té una finestra temporal. No és un procés que puguem iniciar en qualsevol moment i a qualsevol ritme. El temps importa.
Andorra davant el mirall
I aquí és on la nostra situació com a país mereix una reflexió honesta. Andorra ha estat, en les últimes dècades, un dels grans beneficiaris de la globalització. I la globalització, no ho oblidem, ha estat possible gràcies a l’abundància energètica: transport barat, cadenes de subministrament llargues, mobilitat de persones i capitals a escala planetària. Hem construït una economia pròspera sobre aquest fonament.
Però hi ha una paradoxa en aquesta prosperitat. El pes del sector financer i del comerç ens ha desconnectat del món físic. Vivim en una economia en gran part digital, abstracta, on els diners flueixen amb més facilitat que els recursos materials. I aquesta desconnexió ens fa oblidar alguna cosa elemental: que cada camió que puja al país carregat d’aliments, medicaments o materials de construcció depèn de combustible fòssil. Que no tenim producció alimentària que ens pugui sostenir. Que no tenim fonts d’energia pròpies suficients. Que si les cadenes de subministrament s’interrompen —per raons econòmiques, geopolítiques o energètiques— la nostra vulnerabilitat és extrema.
Hem estat guanyadors d’un món d'abundància energètica. Però aquest món està canviant. I la pregunta que ens hem de fer ara és quin tipus de país volem ser quan les regles del joc siguin unes altres.
La finestra que es va tancant
Tot això no ho dic per generar angoixa, sinó per al contrari: per subratllar que hi ha marge d’acció, però que aquest marge es redueix amb el temps. Les infraestructures que ens farien més resilients —energies renovables locals, més autosuficiència alimentària, reducció de la dependència del transport de llarga distància— no es construeixen d’un dia per l’altre. Requereixen planificació, consens polític i temps d’execució. I els cicles polítics curts no conviden precisament a pensar en horitzons llargs.
No tot està perdut, ni de bon tros. Andorra té avantatges reals: un territori manejable, una comunitat petita, una capacitat de decisió col·lectiva que els països grans no tenen. Podríem ser, si volguéssim, un exemple de transició intel·ligent. Un lloc que va entendre abans que d’altres que el món canvia, que les anomalies s’acaben, i que la millor resposta no és ignorar-ho sinó preparar-se amb cap i amb temps.
L’energia és invisible mentre abunda. Quan comença a escassejar, de sobte ho veiem tot: la fragilitat de les cadenes de subministrament, la dependència de les democràcies, la vulnerabilitat dels països sense recursos propis. Millor veure-ho abans. Millor actuar mentre encara podem triar com fer-ho.