En el debat sobre l’Acord d’associació amb la Unió Europea hi ha una pregunta que hauríem de fer-nos abans d’anar a votar: què passarà l’endemà si guanya el “no”?
No, Andorra no sortirà d’Europa. No desapareixeran automàticament els acords que avui tenim vigents amb la Unió Europea. Però pensar que, després d’un “no”, podrem simplement continuar com fins ara seria confondre la realitat amb els desitjos.
La història europea ens ofereix un exemple molt clar: Suïssa.
El 1992, els suïssos van rebutjar en referèndum l’entrada a l’Espai Econòmic Europeu per un marge molt estret. Suïssa no va abandonar Europa. Va optar per la via bilateral. Però aquella decisió la va obligar durant dècades a construir una complexa xarxa d’acords amb la Unió Europea. El “no” no va tancar la relació amb Europa; va obligar a tornar-la a negociar.
I Andorra ja sap que els nostres acords actuals tampoc són intocables.
Alguns tenen dècades de vigència, com l’acord duaner. I en les converses amb Brussel·les dels anys 2010-2014 ja es va posar sobre la taula la necessitat de revisar determinades condicions dels acords existents, perquè alguns elements eren considerats excessivament favorables a Andorra.
La veritable alternativa és aprovar ara un marc global, negociat durant anys i adaptat a les especificitats d’Andorra, o tornar a començar una negociació amb Brussel·les sense saber quin en serà el resultat ni en quines condicions.
Per tant, la disjuntiva no és entre l’Acord d’associació i mantenir el que tenim avui. Aquesta segona opció no està garantida. La veritable alternativa és aprovar ara un marc global, negociat durant anys i adaptat a les especificitats d’Andorra, o tornar a començar una negociació amb Brussel·les sense saber quin en serà el resultat ni en quines condicions.
I això també ens obliga a respondre a un altre argument que sentim sovint: que l’Acord ens obligarà a fer créixer molt l’Administració per assumir tota la nova burocràcia europea.
És cert que un nou marc de relació amb Europa exigirà capacitat administrativa. Però dir que “no”, no significa estalviar-nos aquesta feina. Si mantenim una relació basada en diversos acords sectorials antics i Brussel·les ens demana revisar-los, també necessitarem més recursos, més especialització i més personal per negociar, aplicar i controlar cadascun d’aquests nous acords.
La diferència és que, amb l’Acord d’associació, aquesta capacitat administrativa serveix per gestionar un marc global, estable i previsible. Amb un “no”, podríem acabar necessitant una estructura igual o fins i tot més complexa per gestionar una relació fragmentada, acord per acord, amb negociacions que podrien allargar-se durant anys.
No podem confondre burocràcia amb capacitat d’Estat. Si volem que Andorra tingui una relació moderna amb Europa, necessitarem una Administració preparada tant si diem sí com si diem no.
I si l’alternativa és haver de renegociar un a un els acords que avui tenim, difícilment podem garantir que la factura administrativa sigui menor.
I si algú pensa que després d’un “no” sempre tindrem temps per tornar enrere, només cal mirar què ha passat també amb el Regne Unit.
El Brexit va ser una decisió democràtica sobirana. Però avui Londres i Brussel·les continuen negociant per reconstruir i aprofundir vincles que abans formaven part de la seva relació europea. Quan una porta es tanca, tornar-la a obrir no és automàtic. Cal tornar a negociar, i les condicions ja no tenen per què ser les mateixes.
Per això hauríem d’escoltar també aquells que ens han parlat des de fora d’Andorra.
En els darrers dos anys, diverses personalitats europees i internacionals han coincidit a assenyalar el valor de l’acord que tenim sobre la taula. Emmanuel Macron ha estat especialment clar advertint que, si Andorra diu que no, “la porta no es tornarà a obrir”. El ministre d’Afers Exteriors de Luxemburg, Xavier Bettel, també ha defensat que l’acord és beneficiós per a Andorra i que no hi ha marge per renegociar-lo. I la directora gerent de l’FMI, Kristalina Georgieva, ha destacat les oportunitats que l’acord ofereix per aprofundir l’accés al mercat únic i diversificar l’economia andorrana.
No són veus qualssevol. Són persones que coneixen Europa, les seves institucions i la dificultat de les negociacions internacionals.
L’Acord d’associació no és perfecte. Cap acord internacional ho és. Però és el resultat de gairebé una dècada de negociacions i d’un procés en què Europa també ha acceptat nombroses especificitats d’Andorra.
Per això, el debat no hauria de ser un debat de pors. Hauria de ser un debat de responsabilitat.
Un “no” no ens faria deixar Europa. Però sí que ens faria començar de nou.
I abans de deixar marxar aquest tren, hauríem de tenir molt clar quin és el següent que pensem agafar.