S’ha preguntat mai si les seves conviccions polítiques són realment seves? Si allò que defensem és fruit d’una reflexió pròpia o, simplement, el resultat d’haver acceptat com a certes, les afirmacions d’aquells que ocupen l’espai mediàtic?
No pretenc qüestionar el dret de ningú a discrepar, ni molt menys exigir una societat homogènia en matèria de pensament. Ben al contrari, considero que discrepar i qüestionar les polítiques d’aquells que dirigeixen el nostre país, o dels qui aspiren a fer-ho, és indispensable per al bon funcionament de qualsevol Estat democràtic i de dret. Ara bé, discrepar exigeix un rigor i una coherència que van més enllà de repetir un discurs ideològic o polític. El dret a opinar no ens eximeix de la responsabilitat de comprendre allò sobre el qual ens pronunciem. Perquè la ignorància no és necessàriament desconèixer una realitat concreta, és en certa manera negar-se a comprendre-la quan tenim els mitjans per fer-ho.
Vivim, i això és evident, en un món i un país cada cop més polaritzats, en part perquè afrontem dificultats econòmiques i socials que ens condicionen. Seria injust ignorar-ho i encara més pretendre que les preocupacions de la ciutadania no tenen fonament. Ara bé, l’extensió del benestar no ens pot fer oblidar que, al costat dels drets que legítimament exigim a les institucions, també tenim deures cívics envers el conjunt de la societat.
Com a jove andorrà, em preocupa veure com el malestar d’una part de la ciutadania pot convertir-se en un terreny favorable per a discursos polítics que ofereixen respostes senzilles a problemes extraordinàriament complexos. Perquè quan la indignació substitueix la reflexió, correm el risc de deixar de qüestionar les decisions dels nostres governants, i les afirmacions d’aquells que pretenen substituir-los.
Si cadascú té la responsabilitat de formar-se una opinió pròpia, aquells que aspiren a representar-nos tenen una responsabilitat més gran, la de contribuir a un debat públic rigorós, coherent i allunyat de les simplificacions oportunistes. Malauradament, una part de la nostra classe política sembla haver oblidat que exercir l’oposició no consisteix simplement a qüestionar les decisions del Govern.
Oposar-se per oposar-se no converteix un partit polític, per molt present que sigui en l’escena mediàtica, en un partit d’oposició d’Estat. Avui, qüestions com l’Acord d’associació amb la Unió Europea, les polítiques d’habitatge o la inversió estrangera divideixen una part dels andorrans. I és legítim oposar-se a l’Acord europeu, criticar una política d’habitatge que no ha pogut donar resposta a totes les necessitats o qüestionar els efectes de la diversificació econòmica. En canvi, no considero responsable oposar-se per mandra d’entendre, criticar sense voler conèixer o qüestionar sense considerar altres solucions.
És aquí on considero especialment preocupant que es pretengui presentar tota una trajectòria de govern com si hagués estat aliena a l’interès general del país. No es tracta de negar els errors que s’hagin pogut cometre, simplement s’ha de tenir la coherència de reconèixer també els avenços aconseguits. Mirin, sincerament, com era Andorra fa dècades i preguntin-se si el nostre model de vida actual hauria estat possible sense l’esforç de les dones i homes que han treballat per desenvolupar el país i consolidar-ne les institucions. El fet que una decisió política no coincideixi amb el nostre interès particular no significa necessàriament que sigui contrària a l’interès general.
Demòcrates ha de continuar demostrant que la seva experiència i trajectòria són instruments per continuar innovant, assumint responsabilitats i donant resposta als reptes que afronta Andorra.
I aquesta exigència de rigor també ha d’aplicar-se, evidentment, a aquells que han tingut la responsabilitat de governar. Seria incoherent reclamar esperit crític a la ciutadania i a l’oposició mentre renunciem a exercir-lo envers les formacions que han liderat el desenvolupament del nostre país. Demòcrates ha de continuar demostrant que la seva experiència i trajectòria són instruments per continuar innovant, assumint responsabilitats i donant resposta als reptes que afronta Andorra.
No considero que reconèixer-ho sigui una contradicció, precisament demostra el compromís que hauria d’exigir-se a qualsevol persona que participa en la vida política. Hem de saber valorar les dones i els homes d’Estat que han dedicat una part de la seva vida al servei públic, i també exigir-nos que aquest patrimoni polític continuï traduint-se en ambició, iniciativa i voluntat de progrés.
Així doncs, ho torno a afirmar, “políticament Andorra avança més i millor”. Gràcies a què? A la confrontació permanent? O gràcies a aquelles mateixes dones i homes que han fet del debat parlamentari i de l’acció política els fonaments del nostre desenvolupament democràtic? Crec que, com a ciutadans, hem d’aspirar a una oposició que contribueixi realment a elevar el nivell del debat polític. Entenc que la voluntat de l’oposició és defensar les seves conviccions, no obstant és perillós el populisme que s’acaba arrelant en alguns casos al seu argumentari polític, com a estratègia electoral.
Finalment, crec sincerament que els joves tenim un paper essencial en aquest debat. No podem caure en la temptació del conformisme ni limitar-nos a heretar les idees polítiques dels qui ens han precedit. Hem de buscar solucions, interessar-nos per la política des de l’esquerra fins a la dreta, evitar els radicalismes i saber afirmar-nos en un món cada cop més competitiu a través de la creativitat i del gust per l’esforç. Perquè el futur d’Andorra no depèn únicament de les decisions dels nostres representants, està igualment lligat a la nostra capacitat de comprendre-les, qüestionar-les i participar-hi.
No li demano que voti a qui governa, ni que deixi de votar l’oposició. Li demano que sigui conscient que les decisions polítiques d’avui condicionaran el país en què nosaltres, els joves, i les generacions que vindran haurem de viure. Malgrat que no hi ha cap decisió política que sigui purament irreversible, sí que hi ha oportunitats que, un cop perdudes, difícilment tornen. Sovint s’avança més des de la introspecció, el reconeixement de les nostres pròpies limitacions i la voluntat de superar-les que no pas des del conformisme d’un comportament gregari, al qual ens conviden determinats discursos polítics. El veritable perill apareix quan aquells que ocupen l’espai mediàtic pretenen administrar la nostra capacitat de raonar sota la falsa promesa d’una concòrdia andorrana.
Com ja comença a ser costum, acabo demanant-li, si quan arribi el moment de decidir el futur del nostre país, votarà d’acord amb les seves pròpies conviccions o haurà deixat que la seva desil·lusió instrumentalitzada decideixi per vostè?
En tot cas Andorra no es pot permetre confondre el conformisme amb la prudència, el populisme amb l’esperança i la ignorància amb la llibertat de pensament.