Parlar de sobirania ens porta habitualment a pensar en fronteres, institucions o capacitat legislativa. Però cada vegada una part més important de la sobirania d’un Estat es juga en un terreny molt menys visible: els sistemes informàtics sobre els quals funciona.
No és una qüestió de banderes ni de rebutjar tecnologia estrangera. És una qüestió molt més pragmàtica: poder prendre una decisió avui sense impedir-nos prendre’n una de diferent demà.
Aquesta és probablement una de les preguntes més importants que hauríem de fer-nos davant la transformació digital d’Andorra.
El Govern ha adjudicat aquest estiu prop de 3,1 milions d’euros en llicències Microsoft i serveis associats. Però seria un error reduir el debat a Microsoft. L’Administració utilitza des de fa anys Word, Excel o Outlook, i seria absurd plantejar la digitalització com una batalla entre empreses “bones” i “dolentes”.
El problema apareix en un altre lloc.
La incorporació progressiva del correu, els documents, l’emmagatzematge, les eines de treball col·laboratiu, la intel·ligència artificial, l’automatització i la gestió de les dades dins d’un mateix ecosistema transforma la naturalesa de la relació amb el proveïdor. El cost important deixa de ser només el que paguem per entrar-hi. També importa quant ens costaria sortir-ne.
I aquest segon preu gairebé mai apareix a la factura.
Aquí és on la tecnologia es converteix en política pública.
Fa només tres mesos, el Govern afirmava per escrit que la seva estratègia buscava evitar “dependències rígides d’una tecnologia o d’un proveïdor concret” i garantir la portabilitat de les dades i la reversibilitat dels serveis.
És un objectiu raonable. Però la reversibilitat no existeix simplement perquè l’escrivim en un document. Existeix si tècnicament podem migrar, si conservem el coneixement necessari per fer-ho i si el cost del canvi no converteix aquesta possibilitat en purament teòrica.
I aquí apareix una segona qüestió, encara més important: Andorra Digital.
La seva memòria pressupostària preveu que més de 2,1 dels seus 2,6 milions d’euros de pressupost del 2026 es destinin a treballs realitzats per altres empreses, i reconeix un model basat en serveis gestionats i externalització.
No hi ha res d’estrany que Andorra externalitzi tecnologia. Som un país de dimensions reduïdes i pretendre disposar internament de tots els especialistes seria probablement més costós i menys eficient.
Però precisament aquí hi ha la paradoxa: com més necessitem externalitzar, més important és saber que no podem permetre’ns externalitzar.
Podem utilitzar Microsoft, Google o qualsevol altre operador. El que un Estat difícilment hauria d’externalitzar completament és la capacitat de comprendre, dirigir i, si convé, substituir la tecnologia de la qual depèn.
Podem comprar tecnologia. Podem contractar especialistes. Podem utilitzar Microsoft, Google o qualsevol altre operador. El que un Estat difícilment hauria d’externalitzar completament és la capacitat de comprendre, dirigir i, si convé, substituir la tecnologia de la qual depèn.
Suïssa ho està plantejant d’una manera interessant. La seva Administració utilitza Microsoft 365 massivament. Això no li ha impedit estudiar paral·lelament una alternativa basada en programari de codi obert. Aquest 2 de setembre va concloure que aquesta alternativa és viable, en principi, per a funcions essencials de l’Administració.
La lliçó no és que Andorra hagi de copiar Suïssa ni abandonar Microsoft. És una altra: tenir un proveïdor no obliga a entregar-li també el teu pla B.
Europa comença a pensar en termes semblants. Sobirania tecnològica, interoperabilitat, vendor lock-in, multicloud o reversibilitat poden semblar conceptes reservats als informàtics, però al darrere hi ha una pregunta profundament política: qui conserva l’última paraula?
Per a un país petit, aquesta pregunta és encara més important.
Andorra no serà sobirana digitalment perquè fabriqui els seus ordinadors, desenvolupi tots els seus programes o allotgi cada servidor dins de les seves fronteres. Això no seria realista. Com tampoc seria realista pensar que, al segle XXI, ser sobirà significa no dependre de ningú.
Un país petit sempre tindrà interdependències. La qüestió és si les governa o si acaba sent governat per elles.
I potser aquí hi ha una reflexió que va molt més enllà de la tecnologia. Sovint mesurem la sobirania pel nombre de decisions que podem prendre sols. Però també hauríem de mesurar-la per la capacitat que tenim d’escollir amb qui cooperem, en quines condicions ho fem i quines alternatives conservem si aquestes condicions canvien.
Per això, la sobirania digital d’Andorra no dependrà de fer-ho tot nosaltres. Dependrà de conservar coneixement, alternatives i capacitat de decisió.
I potser hauríem de començar a mesurar els grans projectes digitals amb una pregunta addicional. No només: quant costa entrar-hi?
També: si d’aquí a cinc anys canviem d’opinió, podrem sortir-ne?
Perquè, en tecnologia com en política, una part essencial de la sobirania consisteix a conservar el dret a canviar d’opinió.
I sí, ja sé que, a vegades, aquesta pot semblar una “unpopular opinion”.