“Los han visto por ahí, los han visto en los tejados, dando vueltas en París, condenando en los juzgados”, deia aquella cançó de la Shakira.
“No hi ha cap home al planeta que sigui sant”, “més de la meitat aniran a l’infern”, “y la doctrina católica me la paso por el forris”, deien alguns dels comentaris a la notícia del minut de silenci a les administracions per la mort del Papa Francesc.
¿Dónde están los ladrones? Què se n’ha fet, de la gent santa? Where have all the cowboys- ui, no, cançó errònia.
No em considero una persona religiosa, en el sentit en què el ritual em produeix una mica de recança i la litúrgia em provoca tristor. No obstant això, em considero una persona creient. Encara que actualment estiguem emprenyats ell i jo, tinc tan gravada a la ment i a la personalitat la idea d’un déu que concebre el món sense la seva existència em resulta difícil (ja més endavant, podríem parlar de la seva suposada eficàcia i de la lògica del sistema que té muntat, però si m’hi poso em sortirà tota la bilis – el vull estimar, però és que em treu de polleguera).
“En l’època dels grans avenços de la ciència i el coneixement, què fem encomanant-nos a un ésser imaginari?”, pensa encara molta gent, amb força raó. Però hi volem creure, molts de nosaltres, perquè el món material és fred i solitari, i limitar-s’hi ens sembla viure a mitges. “On a besoin d’y croire”, que cantava la Mylène Farmer, de trobar una ànima càlida rere el fred metall, una mica de llum, una mica d’amor.
“L’autèntica doctrina no passa pels Sagraments, per marcar cap x a la casella de l’Església ni fer-hi cap mena de donatiu ni cap pregària ni cap cop de pit a cap temple... L’autèntica Eucaristia... passa per ser bona persona”
El meu motiu per a seguir-hi creient és justament aquest. Ja no pas aquella maleïda idea d’obtenir cap mena de vida eterna per haver cregut en “fulanito, menganito o sotanito”, ni d’acabar anant a cap mena de paradís un cop mort si m’he portat bé, sinó perquè aquest paradís hauria de trobar-se “ici-bas”, aquí, al món real i tangible de les nostres vides. L’autèntica doctrina no passa pels Sagraments, per marcar cap x a la casella de l’Església ni fer-hi cap mena de donatiu; no passa per cap litúrgia ni cap pregària ni cap cop de pit a cap temple, per cap “mea culpa” ni cap cop de fuet ni forat a la pell. L’autèntica doctrina, l’autèntica Eucaristia... passa per ser bona persona.
La senzilla idea de la bondat. Senzilla i, a la vegada, la més impossible de les idees, semblaria ser.
Basta una simple conversa per a convenir que moltes virtuts estan desapareixent: la senzillesa, la humilitat, la gentilesa, l’amabilitat, l’empatia, la comprensió, l’acceptació... En suma, totes aquelles meravelloses virtuts que obliguen a baixar-nos del pedestal i a abaixar el cap ja no en senyal de cega i dòcil obediència, sinó en reconeixement del caràcter limitat de la nostra existència – id est, no som més que ningú. Un reconeixement envers l’altre: et veig, et respecto, podem viure junts. No tenir necessitat d’anul·lar ni menysprear l’existència de l’altre per a poder expressar i afirmar la nostra amb caràcter absolut, sinó el suficient amor propi per a poder gaudir de la coexistència més pacífica i respectuosa.
Basta un simple cop d’ull per a veure que vivim envoltats de cobdícia, de menyspreu, d’avarícia, d’egoisme, de violència, d’egolatria i de crueltat. Venerem a qui més diners té, a qui més poder acumula, a qui tracta els seus congèneres amb més crueltat, amb més menyspreu. A qui es puja a l’escala més alta per estar més per sobre dels altres. A qui es nega més rotundament a abaixar el cap i es rebel·la amb més contundència. Ens fascina la gent violenta, barroera, egoista i cruel. Ens fascina l’infantilisme més ridícul, la marraneria que no toleraríem mai d’un nen malcriat, però que acceptem de manera submisa d’un adult amb fortuna i càrrec. I els seguim a cegues, fascinats les vint-i-quatre hores del dia per allò que diuen o pensen, tot somiant algun dia ser com ells.
Òbviament, aquesta actitud no neix del no-res. Podem culpar els mitjans de comunicació, la cultura ‘mainstream’ o qui més ràbia ens faci, però el cas és que vivim ferits. Vivim ferits, menyspreats i ultratjats, de manera que ferim, menyspreem i ultratgem com a mecanisme de defensa, com a acte de venjança... i el peix es mossega la cua ad aeternum. Ull per ull, dent per dent... i tothom cec i desdentat. Ja més tard arriba allò de “no pidas a quien pidió, ni sirvas a quien sirvió”...
Per què hauríem de tenir por d’anar a parar a cap infern, si l’infern ja és aquí?
Efectivament, la doctrina ens la passem “por el forris”.
I la gent santa? Aquella gent que, en la més absoluta humilitat i sense mitjans de comunicació que ho difonguin, viu segons les més meravelloses virtuts i dedica el seu temps i el seu esforç als altres i treballa constantment per a ser cada dia millor persona? Molt probablement amb ganes de fer-se l’harakiri davant d’aquest panorama, perquè ara per ara, sortir al carrer a interactuar i ser bona persona en un món tan fosc i distòpic és un acte de valentia – en alguns casos, fins i tot un acte de fe.
Si malament no recordo, el procés de canonització requereix l’acreditació d’alguna mena de miracle. Jo proposo el fet que, malgrat tot, no es rendeixin mai – ara per ara no se m’acut res de més miraculós.