Hi ha alguna cosa profundament inquietant en la direcció que està prenent el debat públic.
Cada vegada que apareix un problema, la resposta sembla ser la mateixa: una prestació. Com si l’ambició col·lectiva d’un país s’hagués reduït a gestionar les dificultats dels seus ciutadans, en lloc d’evitar-les.
L’habitatge n’és, probablement, l’exemple més evident. Durant anys s’han ignorat els senyals d’alerta. Durant anys s’ha acceptat que l’accés a un habitatge digne es convertís en una cursa cada vegada més difícil per a les persones que treballen, paguen impostos i sostenen el país amb el seu esforç diari. Durant anys s’ha permès que els preus s’allunyin de la realitat salarial de la majoria dels residents. I ara, quan el problema és impossible d’amagar, la gran resposta són les ajudes.
Ajuda per pagar el lloguer. Ajuda per arribar a final de mes. Ajuda per compensar allò que les polítiques públiques no han estat capaces de garantir.
És una paradoxa que hauria de fer reflexionar a qualsevol govern: si cada vegada es destinen més recursos a compensar les dificultats de les famílies, però aquestes dificultats continuen creixent, potser no estem davant de la solució del problema, sinó de la seva administració.
Però la realitat és tossuda. Mentre es multipliquen les línies d’ajuda, també augmenten les alertes de les entitats socials sobre l’augment de la precarietat. Associacions que treballen diàriament amb les famílies adverteixen que cada vegada hi ha més persones que, malgrat tenir feina, tenen dificultats per cobrir les despeses bàsiques. Càritas, per exemple, alerta en la seva memòria del 2025 d’una complexitat més gran dels casos atesos. Cada vegada hi ha més llars que viuen al límit, més persones que renuncien a projectes de vida i més joves que veuen l’emancipació com una meta pràcticament inassolible.
És una paradoxa que hauria de fer reflexionar a qualsevol govern: si cada vegada es destinen més recursos a compensar les dificultats de les famílies, però aquestes dificultats continuen creixent, potser no estem davant de la solució del problema, sinó de la seva administració. I hi ha una pregunta que ningú sembla voler formular: quin model de societat estem construint?
Una cosa és protegir qui travessa una situació difícil. Això és una obligació moral i política. Una altra de molt diferent és assumir com a normal que una part creixent de la població necessita ajuda permanent per poder viure amb una mínima dignitat.
Quan una persona treballa i no pot accedir a un habitatge sense subvencions, no estem davant d’un problema individual. Estem davant del fracàs d’un model. Quan es presenta com una gran solució que una persona o una parella puguin accedir a un habitatge públic de 35 metres quadrats, no estem resolent una emergència. Estem redefinint a la baixa les expectatives de tota una generació. I això és, probablement, el més preocupant de tot.
No només s’han deteriorat les condicions materials de vida. També s’està deteriorant allò que considerem acceptable. Ens demanen que celebrem com un èxit, situacions que fa només uns anys hauríem considerat un fracàs col·lectiu. Ens demanen que normalitzem que els joves no puguin emancipar-se. Que les famílies destinin una part desproporcionada dels seus ingressos a l’habitatge. Que treballar ja no sigui garantia de prosperitat. I que l’ajuda pública sigui una necessitat permanent i no un recurs excepcional.
Potser el problema és que hem deixat de parlar de dignitat. Perquè la dignitat no consisteix a dependre d’una convocatòria pública per poder pagar un lloguer. La dignitat no consisteix a competir per una ajuda, per compensar allò que el mercat i les institucions han deixat de garantir. La dignitat no consisteix a esperar que l’Administració Pública et concedeixi allò que hauries de poder assolir amb l’esforç del teu treball. La dignitat consisteix a poder construir un projecte de vida amb autonomia, en tenir la certesa que l’esforç permet avançar i que el futur pot oferir oportunitats reals. En definitiva, saber que treballar té sentit.
Un govern hauria d’aspirar a crear ciutadans lliures, no ciutadans dependents. Hauria de treballar perquè les persones necessitin menys ajudes, no perquè cada any n’hagin de demanar més. Les ajudes són necessàries quan algú cau. Ningú ho discuteix. Però quan una societat sencera comença a necessitar-les per mantenir-se dreta, el problema ja no són les persones. El problema és el model.
I potser ha arribat el moment de tenir el coratge polític de parlar-ne. No per discutir quantes ajudes més podem crear, sinó per preguntar-nos per què cada vegada hi ha més ciutadans que les necessiten. Perquè l’objectiu d’una societat justa no és repartir dependència de manera més eficient, sinó garantir dignitat, autonomia i oportunitats per a tothom.