Hi ha declaracions que, més que defensar una institució, revelen una manera d’entendre el poder. El director d’Andorra Digital, David Vicente, es preguntava què seria d’Andorra sense una Agència Nacional de Ciberseguretat i responia que estaríem, probablement, «escombrats del mapa».
Ningú no discuteix que Andorra necessiti protegir-se de les amenaces digitals. La ciberseguretat afecta la seguretat nacional, els drets dels ciutadans i la continuïtat dels serveis essencials. Precisament per això, mereix arguments i resultats, no alarmisme. La pregunta no és què seria del país sense una agència, sinó si el protegim adequadament amb els recursos i les estructures actuals.
L’experiència internacional ajuda a posar les coses en perspectiva. El 2022, Costa Rica va patir ciberatacs que van afectar serveis públics i la recaptació tributària, fins al punt de declarar l’emergència nacional. Va respondre reforçant capacitats i demanant cooperació internacional. Aquell mateix any, Albània va patir un atac greu contra les seves institucions malgrat disposar ja d’estructures de ciberseguretat. I Vanuatu, un petit estat insular, va necessitar assistència exterior per recuperar sistemes administratius afectats per un ciberatac.
La protecció depèn de prevenir, detectar, respondre i recuperar-se.
Aquests casos no demostren que les agències siguin innecessàries. Demostren una cosa més important: crear-les no és suficient. La protecció depèn de prevenir, detectar, respondre i recuperar-se. La normativa europea també admet diferents fórmules organitzatives, sempre que hi hagi autoritats competents, recursos i coordinació. Cap organigrama no substitueix l’eficàcia.
Per això, sorprèn que davant les preguntes de l’oposició sobre l’estructura i el finançament d’Andorra Digital, el seu director invoqui la hipotètica desaparició del país. I aquestes paraules també interpel·len el ministre Marc Rossell, responsable de Transformació Digital i president del Consell d’Administració de la societat pública.
Cap organigrama no substitueix l’eficàcia.
Comparteix aquesta afirmació? Considera adequada aquesta manera de respondre al control parlamentari?
Convé no barrejar conceptes. L’Agència Nacional de Ciberseguretat es va crear el 2021; la configuració societària actual d’Andorra Digital és posterior. Defensar la necessitat de la primera no obliga a acceptar sense debat la segona. Una necessitat pública no pot esdevenir un xec en blanc per a qualsevol estructura que afirmi satisfer-la.
Mentrestant, la realitat ens ha recordat que les amenaces digitals no són hipotètiques. L’incident de seguretat de la CASS ha permès obtenir dades personals associades a més de 477.000 números d’identificació administrativa, pràcticament la totalitat dels NIA existents. Segons les informacions publicades, els atacants van efectuar més d’un milió de consultes aprofitant certificats digitals sostrets i una funcionalitat del portal d’empreses.
Perquè si una estructura pública es reivindica com a indispensable per evitar que Andorra sigui «escombrada del mapa», també ha d’estar disposada a explicar quin paper li correspon quan les dades personals de pràcticament tota la població queden exposades.
No es tracta d’atribuir responsabilitats a l’Agència Nacional de Ciberseguretat sense una investigació, ni d’ignorar la seva actuació posterior. Es tracta de preguntar-nos si els mecanismes de prevenció, detecció i coordinació són suficients. Perquè si una estructura pública es reivindica com a indispensable per evitar que Andorra sigui «escombrada del mapa», també ha d’estar disposada a explicar quin paper li correspon quan les dades personals de pràcticament tota la població queden exposades.
En ciberseguretat, la confiança no es construeix amb declaracions contundents, sinó amb transparència, capacitat de resposta i resultats verificables.
Qui defensa que la seva missió és «treballar en silenci i donar resultats» hauria d’acceptar que els resultats es puguin mesurar i contrastar. Fiscalitzar un organisme no és atacar-ne els professionals; preguntar pel pressupost no és menystenir la ciberseguretat; proposar una altra organització no és posar en perill Andorra.
Les institucions no existeixen per demostrar que són imprescindibles, sinó per servir els ciutadans. La seva legitimitat es construeix amb utilitat, transparència i rendició de comptes. Quan una pregunta sobre eficiència rep com a resposta una imatge apocalíptica, el debat sobre resultats es transforma en una exigència de confiança cega.
Andorra necessita professionals qualificats, sistemes robustos, cooperació internacional i responsables que donin explicacions. La fortalesa d’un Estat no es mesura pel nombre d’organismes que crea ni per la contundència dels discursos dels seus directius, sinó per la capacitat de protegir les persones i respondre quan alguna cosa falla.
El risc no és que Andorra desaparegui del mapa sense una determinada estructura. És que, entre tanta grandiloqüència, perdem de vista allò essencial: la seguretat dels ciutadans i el seu dret a saber com es protegeix.







Comentaris (2)