Veure l'estadi del Tenerife ple per acomiadar Jesús de Miguel em va fer recordar una altra imatge, molt més propera i personal. L'església de Sant Julià de Lòria també plena per dir adeu al meu amic Samu, ara fa tres anys. Dos comiats amb una repercussió molt diferent, però que em van portar a una mateixa reflexió. Què passa després? Quan s'acaben els homenatges, els funerals i les mostres de condol, què queda per als qui han perdut aquella persona?

Quan mor algú, especialment si és una persona coneguda o estimada per molta gent, durant uns dies sembla que tot giri al voltant de la seva pèrdua. Tothom està pendent de la família, dels amics, de com es troben i de com afronten una situació tan difícil. En casos com el de Jesús de Miguel, aquesta preocupació va molt més enllà del seu entorn proper i arriba als mitjans de comunicació i a bona part de la societat. El dia del comiat, centenars o milers de persones es reuneixen per recordar-lo i acompanyar els qui més pateixen.

Però, inevitablement, tot això s'acaba. I no ho dic com una crítica, ni de bon tros. La vida continua i tothom té els seus problemes, les seves preocupacions i les seves coses a fer. És normal i ha de ser així, suposo. Però és precisament aleshores quan, després d’haver vist tanta gent emocionada durant el funeral, t'adones que el mort, i perdoneu-me l'expressió, es queda només amb uns pocs.

Quan la resta torna a la normalitat, hi ha persones que descobreixen que la seva ja no tornarà a ser la mateixa

No perquè la resta se n'oblidi ni perquè el seu dolor no fos sincer. Simplement perquè hi ha persones per a les quals aquella pèrdua representa molt més que un dia (o més) de tristesa. Són les que compartien rutines amb ell, les que el veien cada dia, les que li explicaven qualsevol ximpleria o comptaven amb la seva presència per fer les coses més quotidianes. La parella, els fills, els pares, els germans, els amics més propers... Aquells que, quan la resta torna a la normalitat, descobreixen que la seva ja no tornarà a ser la mateixa.

Per això sempre, especialment des de fa tres anys, he pensat que els dies de després són molt pitjors que el dia del comiat. Almenys en el meu cas ha estat així. Recordo el funeral del Samu i, sincerament, crec que encara no havia assimilat res del que estava passant. Fins i tot vaig parlar d’ell davant de tota l'església. Encara avui, quan ho recordo, no m’ho acabo de creure i em pregunto com vaig poder fer-ho. I no, no va ser valentia, ni de bon tros. Simplement funcionava amb una mena de pilot automàtic, sense ser del tot conscient del que estava vivint.

Els dies més difícils van arribar després. Quan cadascú havia tornat a casa seva i la realitat començava a imposar-se. Sobretot en aquells moments en què tens la necessitat de parlar amb aquella persona per explicar-li la cosa més absurda del món, però que abans sempre li explicaves. Comentar un partit de futbol, una cançó que acabes d'escoltar o qualsevol cosa que t'ha passat durant el dia. Situacions aparentment insignificants que, de sobte, es converteixen en un recordatori de la seva absència.

I el pitjor és que no desapareixen. Han passat tres anys i encara em passa. I estic convençut que d'aquí a vint anys em continuarà passant. Perquè no es tracta només de trobar a faltar una persona en els grans moments de la vida, sinó en tots aquells petits moments en què abans hi era sense que ni tan sols hi penséssim. En les rutines que ara has de fer sense ell o que, directament, has deixat de fer perquè ja no tenen el mateix sentit.

Suposo que la malaurada mort de Jesús de Miguel m'ha servit d'excusa per escriure tot això. Evidentment, no pretenc comparar dolors ni posar-me en el lloc de la seva família i els seus amics més propers. Però veure aquell homenatge em va fer pensar, sobretot, en el que vindrà després. En totes aquelles persones que, quan l'estadi ja sigui buit i els homenatges hagin acabat, hauran de continuar vivint sense algú que formava part del seu dia a dia. Exactament el mateix que, des de fa tres anys, ens passa als qui compartíem aquesta part de la vida amb el Samu.

Per molt que pesi, per molt mal que faci i per molt que recordar-lo ajudi a conviure amb el dolor, hi ha una realitat que no canvia: aquella persona ja no hi és. Almenys físicament, que, al cap i a la fi, és com tots voldríem continuar tenint al costat les persones que estimem.

I és per això que, per a mi, el més difícil d'una pèrdua no és el dia que t'acomiades d'algú. Són tots els dies que venen després.