Fa pocs dies, el 25 de maig, es commemorava el Dia d’Àfrica, una data que recorda la creació, l’any 1963 a Addis Abeba, de l’Organització per a la Unitat Africana (OUA), predecessora de l’actual Unió Africana. Aquell projecte naixia amb l’ambició de construir una veu africana pròpia després de segles de dominació colonial, però també arrossegava contradiccions importants: aspirava a la unitat continental a partir d’estats recentment independents, sovint fràgils i condicionats per interessos externs, i defensava la sobirania africana dins d’un ordre mundial que continuava situant el continent en una posició subordinada. Més de seixanta anys després, aquest dia continua sent una bona oportunitat no només per parlar d’Àfrica, sinó per qüestionar les relacions de poder, els discursos i els imaginaris des dels quals continuem mirant-la.
Però qui té dret a parlar d’Àfrica? Qui construeix els imaginaris sobre el continent? Qui decideix què és desenvolupament, què és democràcia, quins governs són legítims i quins no? I, sobretot, des de quina posició es formulen aquests judicis?
Des d’Europa acostumem a observar Àfrica a través de categories que sovint donem per universals: democràcia, estabilitat, desenvolupament o drets humans. Tanmateix, poques vegades ens aturem a analitzar les relacions de poder que han contribuït a configurar la realitat actual del continent. Parlem dels efectes, però no sempre de les causes. Condemnem els cops d’estat, però rarament ens preguntem per què milions de persones arriben a donar suport a lideratges que prometen una ruptura amb l’ordre establert.
Senegal i Burkina Faso són dos exemples especialment reveladors. Ousmane Sonko i Ibrahim Traoré han connectat amb una part important de la joventut africana a través de discursos centrats en la sobirania nacional, la crítica a la corrupció i el qüestionament de les dependències externes.
Al Senegal, l'arribada al poder de Bassirou Diomaye Faye, estretament vinculat a Sonko, va ser interpretada per molts joves com una oportunitat històrica de canvi. Segons el Fons Monetari Internacional, el deute públic senegalès va arribar al 132% del PIB a finals del 2024 després de detectar-se importants irregularitats comptables en la gestió anterior. Només el març de 2025, l'Estat senegalès va destinar prop de 410 milions d'euros al pagament dels interessos del deute. Mentre des d'Europa sovint es debat si el govern és prou moderat o prou democràtic, milions de senegalesos conviuen amb les conseqüències quotidianes d'un model econòmic fortament condicionat pels creditors internacionals i pels programes d'ajustament estructural.
A Burkina Faso, el fenomen és diferent però comparteix algunes arrels. Quan Ibrahim Traoré arriba al poder l'any 2022, el país acumula anys d'inestabilitat política i una greu crisi de seguretat. Més de dos milions de persones havien estat desplaçades pels atacs de grups armats i prop del 40% del territori escapava parcialment al control efectiu de l'Estat. Des de llavors, el govern de Traoré ha impulsat mesures amb un fort impacte simbòlic i material: expulsió de les tropes franceses, reforç de les Forces de Defensa i Seguretat, nacionalització parcial de determinats recursos miners, promoció del consum local i iniciatives d'autosuficiència agrícola. Aquestes mesures han reforçat la seva popularitat entre sectors que les interpreten com una recuperació de la sobirania nacional.
Però la qüestió de fons no és si Europa aprova o desaprova aquests lideratges. La pregunta és amb quina legitimitat ens atribuïm el paper de jutjar què és democràcia, què és desenvolupament o quins projectes polítics són acceptables per a les societats africanes.
“Perquè mentre des d’Europa s’assenyalen els dèficits democràtics de determinats governs africans, es parla molt menys del paper que han tingut les potències occidentals en la configuració de les desigualtats que travessen el continent”
Perquè mentre des d'Europa s'assenyalen els dèficits democràtics de determinats governs africans, es parla molt menys del paper que han tingut les potències occidentals en la configuració de les desigualtats que travessen el continent. Es parla poc dels acords pesquers que durant dècades han contribuït a l'esgotament dels recursos marins a països com el Senegal. Es parla poc de les polítiques migratòries que converteixen el Mediterrani en una de les fronteres més mortíferes del món. Es parla poc de l'extractivisme, del pes del deute extern o de les relacions econòmiques que continuen situant molts països africans en posicions de dependència estructural.
Aquesta reflexió apareix sovint en les converses que mantinc amb la meva parella, d'origen senegalès, especialment quan parlem sobre l'homosexualitat i altres dissidències. Tot i que estic profundament en desacord amb les polítiques i discursos homòfobs que continuen existint en molts països africans, també em costa no qüestionar la superioritat moral amb què Europa acostuma a assenyalar la resta del món mentre manté relacions econòmiques i migratòries profundament desiguals.
No es tracta de relativitzar els drets humans ni de justificar governs, discursos o polítiques pel simple fet de ser africans. Es tracta d'aplicar el mateix exercici crític a tothom. Perquè difícilment podem reivindicar valors universals mentre ignorem les estructures de poder i les desigualtats globals que continuen marcant les regles del joc.
Per això, més que intentar explicar què està passant al Senegal, a Burkina Faso o al conjunt del Sahel, aquest article volia aprofitar el Dia d’Àfrica per desplaçar lleugerament el focus. No tant cap als processos polítics africans en si mateixos, sinó cap als marcs des dels quals els interpretem.
Potser el repte no és decidir si aquests processos s'ajusten o no a les nostres expectatives. Potser el repte és reconèixer que, durant massa temps, hem observat el continent des d'una posició que ens ha permès descriure'l, classificar-lo i jutjar-lo sense qüestionar prou les nostres pròpies contradiccions.