Hi ha nens que riuen, juguen i van a escola, però tenen gana. No la gana que es veu, sinó la que s’amaga darrere d’un plat buit o d’un menjar sense nutrients. És la desnutrició invisible, la que no surt a les notícies, però frena el creixement, la intel·ligència i els somnis.
Cada àpat incomplet és una oportunitat perduda. Cada nen que creix sense aliment suficient és un futur que s’apaga lentament. No podem mirar cap a una altra banda: la desnutrició infantil no és un problema llunyà, és un deure moral que ens toca a tots.
En ple segle XXI, mentre les xarxes socials projecten imatges d’abundància, viatges i benestar, milers de nens i nenes continuen vivint en un silenci que no surt als titulars: la desnutrició invisible. No és aquella que es veu en fotografies extremes d’emergència humanitària, sinó una que s’amaga darrere de somriures, d’escoles amb infants que juguen, però no han esmorzat, d’aules on l’atenció s’apaga abans del migdia per manca d’energia.
Hi ha nens que només mengen una vegada al dia, i sovint, de manera insuficient. Nens que no s’aturen a queixar-se, perquè han après massa aviat que la gana és part del seu dia a dia. Aquesta és la cara més silenciosa de la pobresa: la que no crida, però que condiciona cada respir, cada pensament i cada oportunitat.
La desnutrició infantil no sempre deixa marques visibles, però en deixa de profundes i duradores. Quan un infant no rep els nutrients necessaris en els primers anys de vida, el seu cervell, el seu cos i el seu futur s’alenteixen. Les seves defenses baixen, la seva concentració es trenca, i el seu potencial queda atrapat dins un cos que lluita simplement per sobreviure. La gana no només buida estómacs: buida futurs, somnis i possibilitats.
Davant d’aquesta realitat, la compassió és només el primer pas. No n’hi ha prou amb sentir pena: cal compromís, continuïtat i corresponsabilitat. La lluita contra la desnutrició no és només humanitària, és una qüestió de justícia i dignitat humana.
"Cap país pot anomenar-se just mentre hi hagi infants que se’n van a dormir amb gana"
Els menjadors escolars, els horts comunitaris, els programes de suplementació alimentària o l’educació nutricional no són projectes menors: són espais on es cuina esperança. Cada àpat servit és una victòria contra la indiferència. Però perquè aquestes iniciatives es mantinguin vives, cal la implicació de tots: ciutadania, empreses, institucions públiques i privades.
Les empreses poden destinar part dels seus recursos a projectes amb impacte real; les institucions, garantir polítiques públiques justes i sostenibles; i cadascú de nosaltres pot aportar temps, veu o suport econòmic. Cada gest compta, perquè alimentar un infant no és fer caritat, és defensar el futur comú.
La desnutrició infantil no és només un problema dels qui la pateixen: és una ferida moral que ens travessa com a societat. Cap país pot anomenar-se just mentre hi hagi infants que se’n van a dormir amb gana. Alimentar-los no és un acte assistencial, és un acte d’amor col·lectiu, el primer pas per construir un món més humà.
Aquest novembre, mes de Cooperand a dotzexdotze, posem nom i rostre a aquesta esperança: El Comedor de la Pauli’s, un espai ple d’amor i acollida tendra per a infants d’un dels barris més oblidats de Santa Cruz de la Sierra, Bolívia. Allà, on el menjar a taula és un luxe inexistent en centenars de llars, més de 80 infants venen a jugar, aprendre, riure i menjar, i tornen a casa amb l’estómac i el cor plens.
Aquest projecte és possible gràcies a la col·laboració entre Cooperand i l’ONG local Mahanaín, i al suport solidari del poble d’Andorra, que ha decidit allargar la mà més enllà de les fronteres.
Des de Cooperand, volem expressar el nostre agraïment més profund a totes les empreses, entitats i persones d’Andorra que, amb la seva generositat i compromís, fan possible que aquest menjador continuï obrint les portes.
Perquè alimentar un infant és molt més que donar-li menjar: és reconèixer la seva dignitat, restaurar la seva esperança i afirmar que cap vida és irrellevant.