Durant anys, Andorra ha hagut de fer front a una situació excepcional en matèria d’habitatge. La tensió creixent sobre els preus del lloguer va obligar les institucions a intervenir un mercat que, en circumstàncies normals, hauria de funcionar amb regles clares, seguretat jurídica i confiança entre les parts.
Aquelles mesures van ser necessàries. Van permetre protegir moltes famílies en un moment de dificultat i van aportar estabilitat en un context d’incertesa. Però una societat madura també ha de saber distingir entre allò que és excepcional i allò que ha de ser permanent.
Aquesta és precisament la reflexió que inspira la llei de descongelació progressiva dels lloguers que hem defensat al Consell General. No es tracta de desregular. No es tracta de liberalitzar sense límits. Tampoc es tracta de perpetuar indefinidament una intervenció pública que, amb el pas dels anys, corre el risc de generar més problemes dels que resol. Es tracta de recuperar gradualment l’equilibri.
Nosaltres creiem en una economia oberta i dinàmica, però també en la responsabilitat política. Creiem en la llibertat, però sabem que la llibertat només és possible quan existeixen regles estables, previsibles i justes per a tothom. Per això aquesta reforma estableix un calendari progressiu que s’estén fins al 2030. Un calendari que ofereix certesa als propietaris i protecció als llogaters. Un calendari que evita els extrems i aposta per la gradualitat. Perquè els extrems rarament ofereixen bones solucions.
Hi ha ciutadans que necessiten accedir a un habitatge digne, però també ciutadans que tenen dret a obtenir una rendibilitat raonable del seu patrimoni. La bona política no consisteix a enfrontar uns contra els altres. Consisteix a trobar solucions que permetin avançar conjuntament.
Durant massa temps, el debat sobre l’habitatge s’ha plantejat com si només hi hagués dues opcions: mantenir la congelació indefinidament o liberalitzar completament el mercat. Aquesta és una falsa dicotomia. La realitat és molt més complexa.
Hi ha famílies que necessiten protecció. Però també hi ha petits propietaris que han invertit els estalvis de tota una vida en un habitatge que complementa la seva jubilació o els seus ingressos. Hi ha ciutadans que necessiten accedir a un habitatge digne, però també ciutadans que tenen dret a obtenir una rendibilitat raonable del seu patrimoni. La bona política no consisteix a enfrontar uns contra els altres. Consisteix a trobar solucions que permetin avançar conjuntament.
Aquesta llei parteix d’una convicció fonamental: no hi haurà habitatge assequible si no augmentem l’oferta. I no augmentarem l’oferta si transmetem inseguretat als qui han d’invertir, construir o posar habitatges al mercat.
Quan el sector públic intervé de manera prolongada un mercat, ha de ser conscient dels efectes que això genera. La congelació dels lloguers ha aportat estabilitat a curt termini, però també ha reduït incentius per ampliar l’oferta disponible. I quan l’oferta disminueix mentre la demanda augmenta, els preus acaben pujant encara més. Per això la descongelació forma part d’una estratègia molt més àmplia. -Una estratègia que inclou la creació d’habitatge públic, els programes d’avals per facilitar l’accés a la propietat, els incentius a la construcció de pisos de lloguer i les mesures per incorporar habitatges buits al mercat.
És una política que actua sobre les causes i no només sobre les conseqüències. També és una reforma que reforça les garanties. Les pujades de renda continuaran limitades. Els processos estaran regulats. Els abusos seran sancionats. I qualsevol recuperació fraudulenta d’un habitatge per ús propi tindrà conseqüències.
Per tant, aquells que intenten presentar aquesta llei com una liberalització descontrolada simplement no estan explicant la realitat. La realitat és que ens trobem davant una reforma equilibrada, prudent i responsable. Una reforma que reconeix que l’habitatge és una prioritat nacional, però que també reconeix que la propietat privada, la seguretat jurídica i la confiança en les institucions són pilars indispensables de qualsevol societat pròspera.
Andorra necessita més habitatges, més inversió i més oportunitats per als joves i les famílies. Però també necessita institucions capaces de prendre decisions difícils, pensant no només en el titular de demà, sinó en el país que volem construir durant la pròxima dècada.
La política útil és aquella que s’atreveix a afrontar els problemes sense populisme ni dogmatismes. La que escolta, dialoga i busca solucions equilibrades. Aquesta llei respon precisament a aquesta manera d’entendre la política. Una política que no busca agradar a tothom, sinó actuar amb responsabilitat. Perquè governar no és escollir entre un extrem i l’altre. Governar és trobar el camí que permet avançar al conjunt del país.