Avui parlo des del dolor i la decepció, però també des de l’esperança i l’amistat. Hi ha persones que, quan moren, de sobte tothom recorda tot allò que van fer: les seves lluites, el seu compromís, les seves conviccions, les hores dedicades als altres, la defensa dels drets que, sovint, no eren els seus drets individuals, sinó els de tots. I, aleshores, arriben les paraules boniques, els reconeixements, les mostres de respecte, els “era una gran persona”, “quant va fer per aquest país”, “hem perdut algú imprescindible”.

I aquestes paraules, tot i que arriben tard, almenys arriben, però em fan qüestionar-me algo dolorós: per què esperem que una persona ja no hi sigui per reconèixer allò que va fer mentre era viva?

Gabriel Ubach ha estat un puntal del sindicalisme andorrà, una persona que ha dedicat una part molt important de la seva vida a defensar els drets laborals i el benestar dels altres, i aquests darrers dies ho hem sentit arreu i de gent molt diversa, però com passa sovint amb les persones que incomoden perquè qüestionen allò que donem per normal, també ha estat criticat, qüestionat i menystingut.

Gabriel Ubach ha estat un puntal del sindicalisme andorrà, una persona que ha dedicat una part molt important de la seva vida a defensar els drets laborals i el benestar dels altres, i aquests darrers dies ho hem sentit arreu i de gent molt diversa, però com passa sovint amb les persones que incomoden perquè qüestionen allò que donem per normal, també ha estat criticat, qüestionat i menystingut.

Hem qüestionat les seves formes, les seves decisions, les seves reivindicacions, les seves accions. Hem buscat, de vegades, quines intencions hi havia darrere d’allò que feia, perquè sembla que ens costa molt acceptar que algú pugui actuar simplement perquè creu que allò que està fent és just. Ens costa creure en les persones que no busquen un benefici propi i ens costa creure que hi hagi algú disposat a exposar-se, a rebre crítiques, a equivocar-se, a insistir i a continuar lluitant perquè altres persones puguin viure amb més dignitat.

Fins i tot ens hem burlat de determinades mobilitzacions perquè no tenien la capacitat de convocatòria que alguns consideraven suficient. Hem arribat a etiquetar persones que lluiten pels drets dels treballadors com a “vagos” i, després, quan falten, els plorem, els reivindiquem, els convertim en referents i els reconeixem allò que, mentre eren aquí, massa sovint no vam voler reconèixer.

No puc evitar pensar que hi ha una certa hipocresia en tot això. I no ho dic des de la distància, ho dic des de la meva pròpia relació amb Gabi.

Amb ell he après molt, però també hem discutit molt. Hem estat en desacord moltes vegades i hem defensat posicions diferents. Però hi ha una cosa que considero important: ell sabia què pensava jo d’ell i jo sabia què pensava ell de mi. No necessito esperar que ja no hi sigui per dir-li que el valorava. No necessito convertir ara en virtut allò que potser abans hauria criticat. No necessito participar d’un homenatge de cara a la galeria perquè ell ja no pugui escoltar-me. Jo li ho vaig dir en vida i, potser, aquest hauria de ser el veritable aprenentatge que ens deixa la seva partida del nostre costat.

Què passaria si comencéssim a reconèixer les persones abans de perdre-les? Què passaria si, en lloc de buscar sempre les intencions ocultes d’aquell que protesta, ens preguntéssim què està denunciant? Què passaria si, en lloc de riure’ns d’una mobilització perquè són pocs, entenguéssim que potser aquells pocs estan obrint un camí que algun dia recorrerem molts? Què passaria si deixéssim de menystenir les persones que dediquen temps, energia i fins i tot tranquil·litat personal a defensar drets que consideren col·lectius? I sobretot: què passaria si perdéssim una mica de por de reconèixer la bona gent mentre és viva?

Perquè la bona gent existeix. Existeixen persones que no actuen pensant què en trauran elles, sinó què en podem treure tots. Persones que defensen drets que potser no necessitaran mai. Persones que lluiten per altres persones que ni tan sols coneixen. Persones que, encara que siguin criticades, continuen i, el Gabi, era una d’aquestes persones.

I jo vaig tenir la sort de conèixer-lo, de discutir-hi, d’aprendre’n i, sobretot, de poder-li dir en vida que valorava la seva lluita. Per això avui no vull sumar-me a cap cerimònia d’homenatge buida. El millor homenatge que podem fer al Gabi no és dir ara que era imprescindible (totalment comprensible, d’altra banda), és preguntar-nos què estem fent nosaltres perquè allò que ell defensava no es perdi. És continuar reivindicant uns drets laborals dignes. És defensar que qualsevol persona que treballa a Andorra pugui viure amb dignitat. És no riure’ns de qui protesta. És no criminalitzar qui incomoda. És no buscar sempre una intenció egoista darrere de qui defensa els altres. És atrevir-nos a discrepar sense menystenir. És, en definitiva, continuar la lluita pel bé comú.

Perquè potser aquesta és la manera més honesta de dir-li gràcies i no plorar-lo només perquè ja no hi és. Fer que allò pel que va lluitar continuï viu.

Descansa, churri.

La lluita continua.