La Valentina va arribar a Andorra fa sis mesos amb una maleta, molts dubtes i una esperança: li havien dit que aquí hi havia feina, que es cobrava bé i que es vivia millor que al seu país. Va deixar Buenos Aires després de veure com el sou que guanyava no li arribava ni per pagar el menjar.
Quan va aterrar a Andorra la Vella, va trobar-se amb diverses ofertes de feina. “Quina fantasia” va pensar la Valentina. Una li crida l’atenció especialment: una cafeteria nova, moderna, i amb projecció. El propietari és un ciclista professional, d’aquells que surten a les notícies esportives, que s’ha instal·lat al Principat feia poc temps. Li han explicat que Andorra era un lloc ideal per entrenar, amb carreteres perfectes, aire net i un entorn privilegiat. Però també li han explicat —i això no ho deia en cap entrevista— que el sistema fiscal li va molt bé.
El ciclista, com molts altres inversors estrangers o expats d’alt poder adquisitiu, ha arribat a Andorra buscant qualitat de vida i avantatges fiscals. Va obrir el seu negoci amb la il·lusió de qui crea alguna cosa nova, però aviat es va trobar amb un problema: necessitava personal. La mà d’obra local era limitada, i les condicions actuals del país —sous ajustats, horaris i preus de lloguer pels núvols— feien gairebé impossible atraure treballadors de països veïns com Espanya o França. Així que s’ha de mirar més lluny, cap a països amb situacions econòmiques més complexes, d’on venen persones com la Valentina.
La Valentina va acceptar la feina. El sou era millor que el que tenia al seu país, sí, però quan va començar a buscar pis, es va trobar amb una realitat dura: el seu sou, tot i ser millor que a casa seva, no li arriba per pagar un pis sola. Ha de compartir amb tres persones més que no coneix en un espai petit. A més, ha hagut de buscar una feina extra per poder estalviar alguna cosa. Treballa 12 hores diàries.
Aquesta situació no és única. És el resultat d’un creixement descontrolat, sense planificació, sense una visió de país a llarg termini. Els inversors estrangers arriben, alguns obren negocis, generen activitat, però molts d’ells no generen riquesa real per al país: només acumulen. I mentre acumulen, el mercat immobiliari es dispara, els salaris no creixen al mateix ritme, i persones com la Valentina es troben vivint en condicions precàries malgrat tenir feina.
Molts dels inversors que arriben a Andorra no venen a crear valor real per al país, sinó a aprofitar-se d’un sistema que els beneficia sense exigir-los res a canvi.
No em mal-interpreteu: la creació de negocis és positiva i necessària. Genera activitat, ocupació, moviment econòmic. Però hi ha una diferència enorme entre crear riquesa i acumular-la. Molts dels inversors que arriben a Andorra no venen a crear valor real per al país, sinó a aprofitar-se d’un sistema que els beneficia sense exigir-los res a canvi.
El problema no és l’inversor estranger per se. El problema és que tot això s’ha fet sense control, ni planificació, ni projecció de país, ni previsió de creixement. I el resultat és el col·lapse actual: un mercat immobiliari desbocat, uns salaris que no estan a l’alçada, i una població treballadora que viu en condicions cada cop més difícils.
Andorra necessita inversors i mà d’obra, sí. Però per sobre de tot, necessita que pensem a llarg termini, amb planificació. Perquè si no, històries com la de la Valentina es repetiran una vegada darrere l’altra. I això no és just.
Disclaimer: la Valentina i el ciclista són personatges inventats basats en fets reals.