Crònica d’un fracàs anunciat en polítiques d’habitatge

El 2025 quedarà marcat com l’any en què la crisi de l’habitatge a Andorra va deixar de ser una alerta per convertir-se en una emergència social. Els preus del lloguer han continuat pujant sense fre, l’oferta s’ha reduït a mínims històrics i les decisions polítiques han arribat tard, malament i condicionades pels interessos d’una minoria.

Avui, a finals de desembre, el preu mitjà dels nous contractes de lloguer se situa al voltant dels 18 euros per m2, amb una mitjana mensual que supera els 1.400 euros. En algunes zones centrals d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, els preus ja superen els 24 euros per m2. Aquestes xifres no tenen cap compaginació amb la realitat salarial del país. No estem davant d’un mercat tensionat puntualment, sinó davant d’un model que expulsa la població treballadora del seu propi país.

Al llarg d’aquest any, el Govern de DA ha insistit a assenyalar la immigració com una de les causes principals del problema prenen unes mesures com si fossin els culpables. És una estratègia irresponsable i perillosa. Es busca un cap de turc mentre s’evita afrontar el veritable origen de la crisi: més de 10 anys d’inversió estrangera descontrolada, d’especulació immobiliària, de promoció de segones residències i d’un urbanisme pensat per rendibilitzar, no per garantir drets.

Mentrestant, el mercat del lloguer es troba absolutament ofegat. A tot el país amb prou feines hi ha uns pocs pisos disponibles. Continuen famílies que no troben res, joves que han d’abandonar Andorra i treballadors que accepten condicions abusives per por de quedar-se al carrer. Aquesta és la realitat que alguns sectors es neguen a veure.

En aquest context, va resultar indignant escoltar com el president de l’Associació de Propietaris reclama increments del 30% en els lloguers, com si els salaris haguessin crescut en la mateixa proporció o com si viure sota un sostre fos un luxe i no un dret i sempre emplenar-se les butxaques. Encara és més greu comprovar com el Govern escolta aquestes reivindicacions i les incorpora al debat públic, mentre ignora les veus de la ciutadania afectada.

"La crisi de l’habitatge no és una fatalitat inevitable. És el resultat de decisions polítiques concretes i de renúncies deliberades a regular el mercat".

Aquest desembre, el cap de Govern ha anunciat que els futurs topalls de preus es faran per zones i que la descongelació dels contractes serà progressiva. Però aquestes mesures, lluny de tranquil·litzar, generen encara més incertesa. Arriben tard, sense un parc públic suficient i sense garanties reals que evitin pujades abusives quan s’aixequin les pròrrogues. No es pot governar l’habitatge a cop de pegats mentre la gent viu amb l’angoixa de no saber si podrà continuar a casa seva.

La crisi de l’habitatge no és una fatalitat inevitable. És el resultat de decisions polítiques concretes i de renúncies deliberades a regular el mercat. Quan una entitat privada acaba tenint més influència que l’interès general, alguna cosa s’ha trencat. I quan el Govern prefereix protegir la rendibilitat abans que el dret a viure dignament, la resposta social esdevé legítima.

Per això, no podem demanar paciència a la població.

No podem normalitzar que viure a Andorra sigui un privilegi reservat a qui pot pagar qualsevol preu. Cal regulació real, cal un sostre als lloguers, cal un parc públic potent i cal valentia política. I si aquestes decisions no arriben, la mobilització social és no només comprensible, sinó necessària.

Quan un govern protegeix el negoci abans que les persones, desobeir deixa de ser un tabú i es converteix en un acte de dignitat col·lectiva i si viure a Andorra només és possible pagant abusos, el problema no és la protesta: el problema és el sistema que la fa inevitable.

No ha faltat temps ni informació! Ha faltat voluntat política, i això també és una decisió.

Així doncs, el 2025 ha demostrat que la crisi de l’habitatge no és una casualitat ni un accident: és fruit de decisions conscients i de desinterès sistemàtic. Mentrestant, els que governen viuen al marge d’aquesta realitat. Però la població no callarà; cada vida afectada és una crida que no es pot ignorar. És hora que les veus de la gent passin davant dels interessos dels poderosos, i que les accions reals substitueixin les promeses buides. El dret a viure dignament no es negocia: és inqüestionable!

Etiquetes: