Durant dècades, Andorra ha associat el progrés al creixement. Més habitants, més empreses, més activitat econòmica i més llocs de treball. Un model que ens ha permès generar riquesa, oportunitats i assolir uns nivells de benestar envejables. Però avui cal fer-nos una pregunta que no podem continuar ajornant: fins on podem créixer?
Seria injust no reconèixer els resultats econòmics dels darrers sis anys. Després de la crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19, Andorra ha experimentat una recuperació i un creixement econòmic molt importants, amb un increment significatiu del producte interior brut i una evolució positiva del PIB per càpita en termes nominals. La nostra economia ha demostrat una notable capacitat de recuperació, fortalesa i resiliència, fins i tot en un context internacional complex.
Aquesta fortalesa ha rebut un nou reconeixement internacional. Fa pocs dies, l'agència Standard & Poor's ha millorat la qualificació creditícia d'Andorra fins a A/A-1, amb perspectiva estable. Una notícia que reconeix la solidesa de la nostra economia, la gestió prudent de les finances públiques i l'estabilitat financera del país. Són resultats que cal posar en valor i que no són fruit de la casualitat.
Però aquests bons indicadors macroeconòmics no ens han de fer oblidar els reptes que tenim al davant.
Som un país petit, amb un territori limitat i unes infraestructures que no són infinites. L'increment sostingut de població dels darrers anys ha generat tensions evidents en l'accés a l'habitatge, la mobilitat i els serveis públics. I és precisament aquí on hem de posar el focus: com aconseguir que el creixement econòmic es tradueixi en una millora real del benestar dels ciutadans?
El problema de l'habitatge, però, no és exclusiu d'Andorra. Aquest diumenge, en el debat televisat dels candidats catalans a les eleccions generals espanyoles, vam poder comprovar fins a quin punt aquesta qüestió ocupa el centre de la discussió política. De fet, el rebuig parlamentari a dos decrets llei en matèria d'habitatge, que apostaven per reforçar la intervenció pública sobre els arrendaments, va contribuir decisivament a precipitar les eleccions anticipades.
Davant d'una situació excepcional, es van adoptar mesures d'intervenció del mercat del lloguer per protegir les famílies, reforçades durant el 2023. Però sempre vam defensar que aquestes mesures havien de ser transitòries.
A Andorra hem seguit un camí diferent. Davant d'una situació excepcional, es van adoptar mesures d'intervenció del mercat del lloguer per protegir les famílies, reforçades durant el 2023. Però sempre vam defensar que aquestes mesures havien de ser transitòries. Per això, aquest 2026 hem aprovat una llei que estableix la desintervenció progressiva dels lloguers entre el 2027 i el 2030, amb límits als increments i mecanismes d'acompanyament que permetin protegir els arrendataris durant aquesta transició.
No es tracta de contraposar el dret a l'habitatge amb el dret a la propietat, sinó de trobar un equilibri raonable entre tots dos. Perpetuar indefinidament una situació excepcional no resol els problemes estructurals del mercat. Cal recuperar progressivament la normalitat, donar seguretat jurídica als propietaris i als llogaters i, sobretot, incentivar decididament l'oferta d'habitatge. En aquesta línia s'emmarca el projecte de llei per a la promoció privada d'habitatges destinats al lloguer assequible, actualment en tràmit parlamentari, que aposta per mobilitzar la inversió privada mitjançant incentius econòmics, fiscals i urbanístics, en col·laboració amb els comuns. Una iniciativa que ha de complementar l'ampliació del parc públic d'habitatge assequible, perquè estem convençuts que la solució passa també per incrementar l'oferta i sumar els esforços del sector públic i del privat. La desintervenció no ha de significar desprotecció, sinó una transició ordenada i responsable.
En aquest sentit, cal reconèixer que durant els darrers quatre anys s'han impulsat mesures importants per afrontar un problema que no es resol d'un dia per l'altre. La creació i ampliació del parc públic de lloguer assequible, els incentius per mobilitzar habitatges i les mesures de protecció dels llogaters són actuacions que necessiten temps per desplegar tots els seus efectes.
Les explicacions recents de Marta Alberch, directora de l'Institut Nacional de l'Habitatge, apunten precisament en aquesta direcció: els resultats de les polítiques adoptades s'han d'anar materialitzant progressivament, a mesura que s'incorporin nous habitatges al parc públic. Cal ser conscients que les solucions estructurals no són immediates, però també que la ciutadania necessita començar a percebre millores reals.
Reconèixer aquestes dificultats no significa estar en contra del creixement ni de la immigració. Andorra necessita continuar sent un país obert, atractiu per al talent i competitiu econòmicament. Però hem d'entendre que créixer més no sempre significa viure millor.
El repte dels pròxims anys no hauria de ser tant augmentar el nombre d'habitants com aconseguir que la nostra economia generi més valor afegit, millors salaris i més productivitat. Hem d'apostar per la innovació, la diversificació econòmica i la formació, i afavorir aquelles activitats que contribueixin a millorar el benestar col·lectiu.
Les mesures adoptades aquesta legislatura per ordenar els fluxos migratoris i moderar el creixement demogràfic responen a aquesta necessitat. Cal continuar avançant amb valentia i realisme, sense caure en discursos simplistes ni en receptes que puguin comprometre la nostra economia.
L'acord d'associació amb la Unió Europea també representa una oportunitat per evolucionar cap a aquest nou model, facilitant l'accés a un mercat més ampli i obrint noves possibilitats de desenvolupament econòmic sense haver de dependre exclusivament del creixement poblacional.
Hem demostrat que Andorra és capaç de créixer, generar riquesa i obtenir el reconeixement dels organismes internacionals. Ara el gran repte és aconseguir que aquesta prosperitat es tradueixi en una millor qualitat de vida per a tothom.
Perquè el veritable progrés no consisteix només a ser cada vegada més, sinó a viure cada vegada millor.