La recent notícia publicada sobre la recaptació de la duana evidencia que l’agost ha estat un mes fluix en importacions i, per tant, en consum. Però més enllà de la conjuntura puntual, el que s’amaga darrere d’aquestes xifres és la constatació que el model comercial andorrà podria estar entrant en crisi. En aquest article vull aportar la meva visió sobre aquesta situació complexa sobre alguns dels factors que ho expliquen.
Un exemple paradigmàtic és el del combustible: resulta incomprensible que a la Seu d’Urgell omplir el dipòsit sigui més barat que a Andorra, quan a Espanya gairebé el 50% del preu del carburant són impostos. Si Andorra s’ha venut històricament com un lloc de preus baixos, com pot ser que productes tan sensibles i de consum bàsic acabin essent més cars que a l’altra banda de la frontera?
“Una possible solució, si deixéssim els egos de banda i penséssim en clau de país, seria la creació d’una central nacional de compres, que permetés als comerços accedir a ofertes i condicions més favorables. Això reforçaria la competitivitat i evitaria que tot el sobrecost acabi recaient en el consumidor, que, eventualment, deixarà de comprar a Andorra”
A aquesta contradicció s’hi suma un problema estructural: els preus a Andorra ja no són competitius davant d’internet. En molts sectors, des de l’electrònica fins a la moda, els consumidors troben a internet preus iguals o fins i tot inferiors, amb l’avantatge afegit de la comoditat de la compra en línia i de poder deduir l’IVA. La petita dimensió del país i el capitalisme desmesurat fa que cada comerciant negociï per separat, sense capacitat d’obtenir grans descomptes ni millors condicions.
Una possible solució, si deixéssim els egos de banda i penséssim en clau de país, seria la creació d’una central nacional de compres, que permetés als comerços accedir a ofertes i condicions més favorables. Això reforçaria la competitivitat i evitaria que tot el sobrecost acabi recaient en el consumidor, que, eventualment, deixarà de comprar a Andorra.
El problema de fons, tanmateix, no es limita a l’aprovisionament. El problema dels lloguers no afecta només l’habitatge: també castiga els locals comercials que obliga els comerciants a apujar els preus per poder sobreviure. Això ha portat a una situació absurda: en molts productes, els preus a Andorra ja no es diferencien pràcticament dels d’Espanya o França, eliminant així un dels principals atractius que històricament ha tingut el país.
“No podem obviar que la davallada de turistes impacta directament en les xifres presentades per la duana. I encara més: el turisme que arriba adapta el seu poder adquisitiu a l’oferta que troba. Si els preus són alts i la varietat limitada, el visitant no gasta més, sinó que gasta menys. El problema, doncs, no és només de volum de turistes, sinó de qualitat i de percepció”
A més, sempre existiran els clients que volen tocar, provar i tenir una atenció personalitzada. No obstant això, els sous baixos en el sector provoquen rotació constant de personal, manca de motivació i poca professionalització. En botigues més especialitzades, això suposa un dèficit important: el client no hi troba l’assessorament ni l’experiència que espera i acaba recorrent a comerços de fora, on l’atenció és més professional i el coneixement tècnic més sòlid.
Finalment, no podem obviar que la davallada de turistes impacta directament en les xifres presentades per la duana. I encara més: el turisme que arriba adapta el seu poder adquisitiu a l’oferta que troba. Si els preus són alts i la varietat limitada, el visitant no gasta més, sinó que gasta menys. El problema, doncs, no és només de volum de turistes, sinó de qualitat i de percepció: un país que històricament atreia visitants pel diferencial de preus ara els rep amb una oferta poc competitiva, que redueix la seva capacitat de despesa.
A parer meu, que el comerç no sigui l’únic reclam d’Andorra, ho veig com quelcom positiu, ja que pot voler dir també que Andorra està en un estat de transformació: el turista busca natura, esport, cultura i experiències. Això no significa que el comerç no sigui important, sinó que passa a ser un complement més dins d’una oferta turística més àmplia i diversificada.
En conjunt, es tracta d’un model comercial que es ressent per tot arreu: preus poc competitius, costos elevats, escassa professionalització i un turisme a la baixa tant en quantitat com en qualitat. Andorra corre el risc de perdre precisament allò que durant dècades va ser la seva principal carta de presentació: preus atractius i una experiència de compra diferent. Si no es prenen mesures estructurals, l’agost dolent” no serà una excepció, sinó la norma dels pròxims anys.
El futur del comerç andorrà dependrà de si sap adaptar-se a aquest nou escenari o si queda encallat en un model que ja no respon a la realitat actual.