Les democràcies no moren necessàriament el dia que deixen de celebrar eleccions. De vegades moren molt abans, quan el poble ja no creu en les institucions o quan les eleccions deixen de tenir la capacitat real de canviar el poder.
La situació actual de Nicaragua ens obliga a reflexionar sobre aquesta idea. El règim socialista d’Ortega representa avui un dels exemples més clars de com un sistema polític pot anar perdent progressivament els elements que el fan democràtic: L’oposició ha estat perseguida, els organismes internacionals ficant tots els ulls al país, els espais de llibertat s’han reduït i les institucions han deixat de funcionar com a contrapès del poder. El resultat és un sistema en què la democràcia, en el millor dels casos, només conserva una aparença formal.
El cas nicaragüenc, però, planteja una qüestió que va molt més enllà del mateix país i és aquí quan toca preguntar-nos què passa quan aquells que arriben al poder mitjançant mecanismes democràtics decideixen que ja no necessiten la democràcia per continuar governant? Us sona no? L’exemple clar és Hitler o Mussolini.
La ciència política ha estudiat precisament aquest fenomen. Els politòlegs Levitsky i Ziblatt, expliquen que les democràcies modernes no acostumen a desaparèixer únicament a través de cops d’estat. Sovint són els mateixos governants elegits democràticament els qui, des de dins de les institucions, van debilitant progressivament els mecanismes que haurien de limitar el seu poder.
Un govern pot arribar legítimament al poder i, una vegada instal·lat, començar a modificar les regles del joc per fer cada vegada més difícil que algú altre pugui substituir-lo.
Hem de tenir molt present aquesta idea, ja que veiem com la democràcia pot ser destruïda utilitzant les seves pròpies eines. I les paraules pronunciades aquesta setmana per Ortega ho exemplifiquen perfectament: “Aquí no tornarà a haver-hi eleccions”. Un govern pot arribar legítimament al poder i, una vegada instal·lat, començar a modificar les regles del joc per fer cada vegada més difícil que algú altre pugui substituir-lo. Això és el que fa especialment perillosa l’erosió democràtica, veiem com sovint no té un moment exacte en què la democràcia desapareix. No hi ha necessàriament un dia concret en què un país passa de ser democràtic a ser una dictadura. Hi ha, més aviat, una acumulació de petites renúncies...
Aquests autors també insisteixen en el que anomenen els “guardrails” de la democràcia, les barreres que impedeixen que el poder es descontroli. Entre aquestes barreres hi ha les institucions independents, la separació de poders, la llibertat de premsa i, sobretot, unes normes polítiques informals que sovint són tan importants com les lleis escrites, com per exemple: acceptar la legitimitat de l’adversari i entendre que el poder té límits. Quan aquestes barreres desapareixen, les institucions poden continuar existint formalment, però deixen de complir la seva funció.
Per això, una democràcia necessita institucions independents, una separació real de poders, una premsa lliure, una oposició efectiva i una societat civil capaç de controlar els governants. A més que en democràcia, el poder és temporal i qui governa ha d’acceptar que algun dia pot perdre.
Vivim en un sistema occidental que aspira a ser just, però que, al mateix temps, està ple de paradoxes. Aquesta és, en bona part, la complexitat de les democràcies del segle XXI, que per ser democràtiques, veiem com una societat ha de permetre que persones amb idees diferents puguin arribar al govern. Però aquesta mateixa llibertat comporta el risc que alguns utilitzin el poder per limitar les mateixes llibertats que els han permès arribar-hi. Per això, una democràcia necessita institucions independents, una separació real de poders, una premsa lliure, una oposició efectiva i una societat civil capaç de controlar els governants. A més que en democràcia, el poder és temporal i qui governa ha d’acceptar que algun dia pot perdre. Quan aquesta premissa desapareix, el poder deixa de ser un mandat i es converteix en una propietat. És precisament aquí on el cas d’Ortega resulta tan revelador. Un dirigent que va arribar al poder en nom d’una revolució contra una dictadura ha acabat encapçalant un sistema en què l’alternança política ha estat anul·lada. La paradoxa és difícil d’ignorar: qui va arribar al poder prometent acabar amb l’autoritarisme ha construït un sistema cada vegada menys disposat a abandonar-lo.
Un sistema democràtic funciona quan el governant sap que el seu poder té data de caducitat i l’oposició sap que pot arribar al govern sense necessitat de destruir el sistema. Quan aquesta confiança desapareix i cada elecció es converteix en una batalla existencial entre bons i dolents, entre herois i malvats, la cultura democràtica comença a erosionar-se.
Per això, la pregunta més important que hauríem de fer-nos no és si un país celebra eleccions (i si són lliures). La pregunta és si aquestes eleccions poden realment canviar el poder. Hem de tenir molt present que les democràcies no moren només quan es deixa de votar. Moren quan votar deixa de servir per decidir qui governa.