Durant les investigacions de la Comissió d’Investigació de la Crisi Financera dels Estats Units (FCIC) arran de la fallida de Lehman Brothers, va sortir a la llum un correu intern d’un analista de Standard & Poor’s (S&P) del 2007 que no deixava marge a la incertesa: “Un producte podria estar dissenyat per a gossos i nosaltres el qualificaríem igualment”. En un altre missatge creuat entre executius de la mateixa firma s’admetia sense embuts la pressió del mercat: “Si no afinem el nostre model per donar-los la nota que demanen, el negoci se n’anirà directament a Moody’s”.
El detall adquireix una dimensió especial quan es recorda que, just abans de declarar-se en bancarrota el setembre de 2008, Lehman Brothers Holding Inc. gaudia d’uns nivells de solvència teòricament envejables segons les empreses de referència del sector:
* Standard & Poor’s (S&P): Qualificació a llarg termini A / Curt termini A-1.
* Fitch Ratings: Qualificació a llarg termini A+ / Curt termini F1.
* Moody’s: Qualificació a llarg termini A2 / Curt termini P-1.
Aquest precedent no és una simple anècdota del passat, sinó un avís per a navegants sobre com s’han d’interpretar les notes financeres i la importància d’analitzar la realitat que hi ha al darrere.
El mode ‘Issuer-Pays’: quan el venedor tria i paga l’examinador
El model predominant a escala global és l’anomenat ‘Issuer-Pays’ (paga l’emissor). Quan una corporació, un banc o un govern necessita captar finançament mitjançant l’emissió de bons o deute al mercat, el procediment segueix tres etapes ben definides:
* Contractació directa: El mateix emissor contacta amb agències com S&P, Moody’s o Fitch i les contracta formalment per avaluar l’emissió.
* Finançament del servei: L’emissor abona una tarifa per l’anàlisi inicial i assumeix una quota anual de manteniment per a la supervisió contínua del rating.
* La raó: Els emissors s’hi veuen abocats perquè els grans inversors institucionals (fons de pensions, asseguradores o entitats bancàries) tenen per normativa interna la prohibició d’adquirir deute sense una nota oficial d’alta qualificació.
Com que la principal font d’ingressos de les agències prové dels grans emissors, la pressió comercial per no aplicar criteris excessivament estrictes que puguin encarir l’operació és tan silenciosa com persistent.
Aquesta arquitectura genera un conflicte d’interessos estructural. Si una agència adverteix un risc elevat i suggereix una nota baixa, l’emissor pot optar pel denominat ‘rating shopping’: amenaçar de rescindir el contracte i traslladar l’emissió a la competència. Com que la principal font d’ingressos de les agències prové dels grans emissors, la pressió comercial per no aplicar criteris excessivament estrictes que puguin encarir l’operació és tan silenciosa com persistent.
La necessitat de mantenir un cert sentit crític amb les xifres no s’aplica només a Wall Street. Durant la pandèmia del COVID-19, la paralització de la mobilitat va colpejar amb força les economies dependents de l’oci i el comerç:
* A França, on el turisme representava entre un 7,5% i un 8% del seu PIB, l’economia es va contreure un 7,9%.
* A Espanya, amb un pes del turisme als voltants del 13% del seu PIB, la caiguda va arribar a l’11,2%.
En el cas d’Andorra, les declaracions institucionals xifraven la contribució del sector turístic en més d’un 40% del PIB. El mateix any de la crisi sanitària, els ingressos fiscals de l’executiu es van enfonsar per sobre del 18%, i les importacions —que suposaven de mitjana un 47% del PIB— van caure un 21,1%. Però contra tota lògica de proporció, el PIB andorrà només va registrar oficialment una reculada de l’11%, un resultat lleugerament millor que l’espanyol.
Un comportament tan singular que mereixeria ser objecte d’estudi prioritari per a dos àmbits molt diferents: per un costat, les escoles de negocis, com a model d’èxit insuperable de flexibilitat i agilitat per amortir un impacte tan colossal; i per l’altre, el sector de la perfumeria i la cosmètica, per esbrinar quin producte i com s’ha fet servir per maquillar els comptes amb tan bon resultat.
Més enllà dels relats oficials, la regla fonamental de les finances manté una rigorosa immutabilitat: quan un agent econòmic —sigui una llar, una PIME, una multinacional o un Estat— gasta de manera continuada més del que ingressa, s’enfronta a un problema important. L’única incògnita és quant de temps es pot sostenir la tensió abans no es trenqui la corda.
Si s’analitza l’evolució dels comptes públics en un horitzó de quinze anys (període on el país ha estat governat pel mateix partit polític), les dades s’expliquen per si soles:
* El PIB oficial hauria crescut gairebé un 60% (assumint la fiabilitat d’aquesta mètrica).
* La despesa corrent del Govern va experimentar un increment del 94%.
* Per cobrir aquesta despesa, els ingressos fiscals s’han hagut d’incrementar un 135%.
* L’esforç fiscal realitzat no ha estat suficient, i s’ha hagut de recórrer de manera intensiva a l’endeutament, fent créixer el deute públic un 75%.
Si una empresa privada o una llar presentés un balanç amb aquests desequilibris a una entitat bancària, la línia de crèdit quedaria tancada immediatament. Millor no pensar que aquest hagi estat precisament el motiu que ha empès el Govern a cercar finançament mitjançant emissions de deute als mercats exteriors.
Arribats a aquest punt, la realitat planteja qüestions inevitables:
* Quin ritme de creixement necessitaria realment l’economia andorrana per generar un superàvit real que permeti reduir la càrrega del deute?
* En quina posició quedaran les finances públiques quan s’enfrontin a un nou cicle d’incertesa o crisi econòmica?
Dipositar una fe cega en les qualificacions de risc i en els relats institucionals optimistes comporta un risc evident. Si la matèria primera que se sotmet a anàlisi parteix de mètriques qüestionables, el resultat obtingut és ... una bona referència formal, però mai un salvo conducte per justificar un creixement desbocat de la despesa pública.
En darrera instància, els costos financers no responen a la creativitat comptable ni a la narrativa política. Tal com avancen els mateixos pressupostos del 2027 l’increment en la partida dels interessos del deute és considerable. I aquests interessos, a diferència de les qualificacions de risc o de les estimacions del PIB, s’han de pagar amb diners reals.