Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274) és un frare dominic, filòsof, teòleg italià i doctor de l’Església. Dedicà la seva vida a la teologia i a l’estudi de la filosofia, demostrant que les dues disciplines són complementàries. Establí les bases del que es coneix com a ‘ciència teològica’. Entre la seva obra ingent, destaquen la ‘Summa contra Gentiles’ i, especialment, la ‘Summa Teològica’, un tractat de Teologia, amb finalitat didàctica.
Aquest sant, figura cabdal de la teologia cristiana, ostenta diversos títols que la tradició li ha imposat, com: ‘Doctor Angèlic’, i ‘Doctor de la Humanitat’ que reflecteixen l’impacte i la magnitud del seu pensament, mogut per l’amor a Déu i la recerca de la Veritat.
Sant Tomàs argumenta que l’home pot arribar al coneixement de Déu de múltiples maneres. Afirma que hi ha qüestions que la filosofia racionalment pot explicar i alhora són veritats revelades. Així, fe i raó es complementen i en cap moment entren en contradicció. A La Part I, Qüestió 2, Article 3 de la ‘Summa Teològica’ tracta de l’existència de Déu. Formula cinc arguments racionals, basant-se en allò material, coneguts com les cinc vies, que demostren l’existència de Déu; cinc vies que ens condueixen a un sol Ésser, que és Déu.
“Sant Tomàs argumenta que l’home pot arribar al coneixement de Déu de múltiples maneres. Afirma que hi ha qüestions que la filosofia racionalment pot explicar i alhora són veritats revelades”
La primera via és la del moviment, no només en sentit físic, sinó també en el metafísic, en la seva accepció com a canvi. Assenyala que tot el que es mou ha estat mogut per alguna cosa prèviament. Assegura que tots els canvis són resultat d’algun altre canvi. Apunta que hi ha d’haver necessàriament un impulsor immòbil i immutable que sigui causa de tots els altres canvis. “Aquest primer motor que no és mogut per ningú és el que tots entenen per Déu; per tant, Déu existeix” (St. Tomàs).
La segona via és la de la causalitat o causa eficient. Aquesta via explica que a la natura res no és existeix per si mateix; per això tot té una causa primera i aquesta és Déu. “Aquesta causa eficient primera, que no és causada per cap altra, a la qual estan subordinades totes les altres causes; és a dir, aquesta causa eficient incausada és anomenada per tots Déu; per tant, Déu existeix” (St. Tomàs).
La tercera via és la de la contingència i la necessitat. Aquesta via exposa que a la natura tot és contingent; és a dir, existeix però també podria no existir o ser d’una altra manera; però cal un ésser necessari, que ha d’existir, que faci que el contingent existeixi en comptes de no existir. “A aquest ésser necessari, que no té l’existència rebuda d’un altre, sinó que existeix per si mateix, en virtut de la seva pròpia naturalesa, és a qui tothom anomena Déu; per tant Déu existeix” (St. Tomàs).
La quarta via són els graus de perfecció. Aquesta via manifesta que a la natura observem diferents graus de perfecció en els éssers d’aquest món: bondat, bellesa... Això implica que ha d’existir l’Ésser que posseeix tota la perfecció en grau summe, amb respecte de qui els altres es comparen i del qual participen. D’aquesta manera, el grau de perfecció depèn de la proximitat a la norma de perfecció. “Existeix, per tant, alguna cosa que és per a totes les altres causes del seu ésser, de la seva bondat i de totes les seves perfeccions, i a això l’anomenem Déu” (St. Tomàs).
Finalment, la cinquena via és la de la finalitat o la causa final. Aquesta via demostra que a la natura tot segueix un ordre i tot està orientat cap a un fi. La matèria i l’energia inanimades no mostren intel·ligència ni finalitat. Per això cal que hi hagi una intel·ligència suprema que ordena totes les coses naturals dirigint-les cap al fi. “El que no té coneixement no tendeix a fi si no el dirigeix algú que hi entengui i conegui, a la manera com l’arquer dirigeix la fletxa. Després existeix un ésser intel·ligent que dirigeix totes les coses materials cap al seu fi, i a aquest l’anomenem Déu” (St. Tomàs).