Fa més de 20 anys que em van diagnosticar la malaltia celíaca, i ha plogut molt des d’aleshores. Per a aquells que no sàpiguen del que parlo, la celiaquia és un trastorn autoimmune permanent en individus genèticament predisposats, induït per la ingesta de gluten que provoca una atròfia de les vellositats de l’intestí prim que afecta la capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments.
“Tanmateix, voldríem tenir el suport dels nostres amics restauradors per tal que s’acreditin com a establiments aptes per a celíacs”
Sembla que hi ha hagut molts progressos: cada cop tenim més oferta de productes sense gluten en els prestatges de les grans superfícies, i també hem viscut un increment d’espais i establiments que ofereixen plats per a celíacs en les seves cartes. Tot i així, la majoria d’aquests restaurants no certifiquen que els plats siguin aptes per a celíacs, el que significa que no hi ha d’haver traces de gluten en la seva manipulació. El fet de tenir una vida social plena és una tasca molt senzilla per a una persona normal. Ara bé, la condició de ser celíac esdevé un hàndicap a l’hora de voler socialitzar. Sortir a sopar, anar a una festa o compartir un dinar familiar és una feina complicada. I el que hauria de ser un plaer es transforma en angoixa, frustració i sovint, exclusió.
La celiaquia no és una moda, ni una tria, és una malaltia autoimmune. El més petit error pot tenir conseqüències greus per a la nostra salut. Considero que és responsabilitat dels estaments d’un país l’educació i la presa de consciència dels seus habitants. Tanmateix, voldríem tenir el suport dels nostres amics restauradors per tal que s’acreditin com a establiments aptes per a celíacs.
Hi ha hagut avenços en altres àmbits, ens hem tornat més tolerants i inclusius amb els anys, però la celiaquia no hauria de ser un mur entre les persones. La inclusió també es construeix a taula.