Carnaval és aquell moment de l’any en què ens posem màscares sense dissimular-ho.
Ens disfressem. Exagerem. Juguem a ser altres persones. I tothom ho entén.
Però hi ha màscares que no tenen data al calendari. Les invisibles.
Aquella versió nostra més segura del que ens sentim.
La més forta del que ens considerem.
La més indiferent del que ens importa.
La més simpàtica quan estem cansats.
La més “políticament correcta” quan voldríem dir “no”.
No sempre ho fem conscientment. No sempre és fingir. A vegades és adaptar-nos. Sobreviure. Encaixar. Evitar conflictes. Ser acceptats.
Però amb el temps, si no ens aturem, podem acabar confonent la màscara amb la cara. La disfressa amb la identitat.
I això té un preu.
“La salut mental no sempre és absència de patiment. Sovint és presència d’autenticitat”
Cansa sostenir personatges.
Cansa demostrar constantment.
Cansa mantenir coherència amb una versió que potser ja no ens representa.
El Carnaval és divertit perquè sabem que s’acaba.
Però què passa quan la disfressa no té data de retirada?
Des de la mirada del “fitness mental” -que és com m’agrada enfocar la ment- entrenar-nos no és convertir-nos en una millor màscara. És atrevir-nos a revisar quines portem posades. És preguntar-nos: això ho faig perquè ho sento o perquè “toca”?
La salut mental no sempre és absència de patiment.
Sovint és presència d’autenticitat.
Potser aquest Carnaval has pogut jugar a disfressar-te.
Però també pots fer un altre exercici més interessant: treure’t una màscara invisible.
Encara que sigui només una estona.
I, estimat lector… mentre llegies aquestes línies, ja n’has identificat una que fa temps que no et serveix.
La pregunta no és si la portes.
La pregunta és: quan te la trauràs?