Plató deia que en política l’acte més corrupte que pot existir és acceptar un càrrec per al qual no s’està capacitat…
En les darreres setmanes s’ha tornat a parlar de les tensions internes dins del Partit Socialdemòcrata d’Andorra i del paper que hauria de jugar Pere Baró en el futur immediat del partit. Però, més enllà del soroll habitual de passadissos, el debat real que s’hauria d’obrir és molt més incòmode per als socialistes: què passa quan es planteja situar algú al capdavant d’una candidatura sense el carisma necessari per sostenir aquest lideratge?
El problema no és només una persona concreta, sinó una dinàmica que es repeteix massa sovint en el partit, on es confon presència amb capacitat, i càrrec amb lideratge. El carisma no apareix per art de màgia quan algú és situat al capdavant d’una llista electoral. Es construeix amb trajectòria, amb decisions encertades, amb experiència professional real i amb una vida fora de la política que aporti criteri. Quan això no existeix, el resultat és un lideratge fràgil, dependent de l’estructura que el sosté i no de la seva pròpia autoritat.
“El Partit Socialdemòcrata, si vol tenir opcions reals de futur electoral, no pot continuar instal·lat en dinàmiques de supervivència ni en debats de facció amplificats a les xarxes socials”
En el cas de Pere Baró, la seva figura s’ha associat des de l’inici a un perfil molt clar de partit, d’aquells que creixen dins de les estructures des de ben jove i van escalant posicions internes fins a arribar a llocs rellevants sense haver desenvolupat una trajectòria destacada fora de l’àmbit polític. Un estil de polític que ha viscut pràcticament sempre dins de la dinàmica del partit, amb poca o nul·la experiència professional rellevant externa, i que acaba projectant la sensació d’una dependència excessiva de la política com a única via professional.
Hi ha una realitat que sovint es diu en veu baixa, però que pesa molt més del que es reconeix públicament, i és que no tothom està preparat per encapçalar una candidatura, encara que tingui pes dins del partit. I això no és un atac personal, és una constatació política. Quan qui ha de liderar una proposta electoral no acumula trajectòria professional rellevant ni capacitat de gestió, el projecte acaba construint-se a base d’equilibris interns i opinions, però no sobre una base sòlida. I això, en política, es paga.
El més preocupant és normalitzar que es pugui aspirar a liderar una candidatura sense haver passat abans per processos de maduració fora de l’estructura del partit. Acceptar aquest tipus de decisions no és només un error puntual, sinó una forma subtil de degradació del sistema polític. Al final, s’envia el missatge que el lideratge depèn més de la fidelitat interna que no pas del mèrit o la capacitat...
El Partit Socialdemòcrata, si vol tenir opcions reals de futur electoral, no pot continuar instal·lat en dinàmiques de supervivència ni en debats de facció amplificats a les xarxes socials. Necessita una sacsejada profunda. I aquesta no passa només per canviar noms, sinó per elevar el nivell d’exigència, és a dir, menys estructura, menys postureig intern, i més criteri a l’hora de decidir qui pot encapçalar una candidatura amb credibilitat real.
Al final, la pregunta no és només quin paper ha de tenir Pere Baró dins del partit. La pregunta és més profunda i més incòmoda per al conjunt del PS: El partit està disposat a situar al capdavant de les seves llistes perfils amb capacitat real de generar confiança, o continuarà prioritzant dinàmiques internes que el poden condemnar a la irrellevància política?