L’èxit de la missió Artemis 2, i de tota la comunicació al seu voltant, ha donat un bon impuls al programa de la NASA per retornar a la Lluna. Ha demostrat que hi ha molt suport popular i que segurament això facilitarà que també hi hagi el suport polític necessari, sota forma de generosos pressupostos, per seguir en el camí que s’ha marcat.
Però quin és aquest camí ara? Els nombrosos retards acumulats, però també una planificació original que era molt agosarada, ha fet que la NASA, sota la direcció del nou administrador Jared Isaacman, hagi modificat notablement els plans de futur del programa Artemis. Aquest nou calendari va ser presentat el passat 24 de març, dins d’una estratègia més àmplia anomenada «Ignition» que engloba tota la política espacial dels EUA en els propers anys, almenys segons l’administració Trump.
Tornant al programa Artemis, els canvis són notables. Un dels primers objectius és augmentar la freqüència de llançaments. Entre la missió Artemis I i la missió Artemis II han passat gairebé 3 anys i mig. A partir d’ara, l’objectiu de la NASA és que els llançaments siguin cada 9 a 12 mesos, i per això és necessari que el Space Launch System o SLS, el coet que llença les càpsules Orió, s’estandarditzi de manera a què simplifiqui notablement la preparació de cada missió. Aquí s’adopta la mateixa filosofia que va tenir el programa Apollo amb el coet Saturn V que es produïa en cadena i va permetre tenir llançaments cada 3 mesos en el moment més àlgid.
L’altre objectiu és millorar la seguretat de les missions i per això es redefineix la missió Artemis III prevista pel 2027, que havia de ser la primera a retornar astronautes a la Lluna, com una prova en òrbita de la Terra del vehicle o vehicles que han d’efectuar l’allunatge. En principi aquest havia de ser el Starship, de la companyia SpaceX liderada per Elon Musk, que havia guanyat el concurs públic el 2021. Però els múltiples retards i problemes en el desenvolupament de la nau, ha fet que la NASA demani també a l’empresa Blue Origin, propietat de Jeff Bezos, de tenir llesta la nau Blue Moon que havia d’entrar en funcionament només a partir del 2030.
No sabem gaire cosa encara de com serà Artemis III. No tenim ni la tripulació, ni si les proves es faran en òrbita baixa o òrbita alta de la Terra, ni si es faran amb una de les dues o les dues naus. El calendari és molt complicat ara mateix perquè cap de les dues naus han rebut el certificat de la NASA per poder ser operades. Alguns dels sistemes han estat certificats, però en cap cas s’ha fet una integració i cap de les naus ha operat, ni simuladament, amb el suport vital necessari per a un viatge amb tripulació.
El coet que ha de llançar la Starship així com les naus que s’han provat ha patit diverses fallades. Proves essencials que s’havien de portar a terme han estat reprogramades diverses vegades des del 2024, però no han tingut mai lloc. El Blue Moon encara està més endarrerit i el coet New Glenn que l’ha de llançar a l’espai només ha fet 3 vols, el darrer dels quals va fallar en ficar en òrbita el satèl·lit que transportava. És evident que naus tan complexes, molt més que el famós LEM del Apollo, necessitaran molta feina encara. A part de ser reutilitzables diverses vegades, amb la possibilitat de reabastir-se de combustible a l’espai – cosa que mai s’ha fet encara-, ha de permetre estades llargues a la lluna: almenys 7 dies per la Starship, i almenys 30 dies per la Blue Moon.
També hauran de funcionar sense l’estació orbital lunar Gateway, que havia de construir l’Agència Espacial Europea (ESA), i que la redefinició del programa Artemis ha eliminat almenys fins a l’establiment d’una base a la lluna. La Gateway havia de ser la base de suport en òrbita de la Lluna pels astronautes des d’on pujar i baixar de la superfície lunar, ser la «benzinera» i l’aparcament de les diverses naus implicades. Semblava un element essencial tot i ser molt complex. L’ESA ha demostrat una i altra vegada la seva fiabilitat, i també que s’ha cenyit sempre als calendaris. A tall d’exemple, han lliurat ja els mòduls de servei de les càpsules Orió tant per Artemis III com per Artemis IV, i el mòdul d’Artemis V està en construcció. També s’han lliurat alguns dels mòduls de la Gateway com el mòdul habitable i de logística que ja s’estava integrant amb els elements d’energia i propulsió Però la NASA ha optat per evitar un punt que els hauria pogut dur a ser molt dependents de la col·laboració europea, i que darrerament incomoda l’administració Trump.
Sense la missió Artemis III, no hi haurà missió Artemis IV a finals del 2028 que aquest cop si, hauria de ser la que ha de permetre tornar a caminar sobre la lluna. Els resultats d’Artemis III seran essencials per validar l’una o l’altra nau. Però serà segurament necessari que la nau elegida, per portar finalment astronautes sobre el nostre satèl·lit natural, efectuï encara tota una sèrie de proves de funcionament en condicions reals -segurament sense tripulació- que demostrin la seva capacitat. Es gira molta feina per les empreses d’aquests dos magnats.
Un altre problema s’albira per la missió Artemis IV. Els vestits espacials que han de portar els astronautes en la lluna tampoc estan llestos i acumulen diversos anys de retard. El contracte per aquests equipaments el va guanyar el 2022 una empresa de Texas, Axiom Space. Però no s’ha complert el calendari que estava marcat. Les darreres notícies apuntaven que en algun moment de la 2a part del 2027 s’hauria de fer una demostració operativa, però aquesta demostració ja havia de tenir lloc el 2024, el 2025, i al 2026.
La col·laboració publicoprivada ha sigut sempre la clau de volta del programa Artemis, però també ha sigut el que més maldecaps ha provocat. Hem de pensar que s’ha de fer treballar juntes tota una varietat d’empreses, amb diverses cultures i filosofies de treball, sense una coordinació real per part de la NASA que només és receptora del producte i que al final ha de fer encaixar totes les peces juntes. Un trencaclosques immens tot plegat que a més s’ha anat construint sobre la marxa a mesura que ha anat canviant l’estratègia marcada.
Així doncs, més enllà d’Artemis IV no hi ha un calendari ben definit. Artemis V, VI o VII haurien de seguir ja l’objectiu marcat per Isaacman és d’anar a multiplicar llançaments i missions un cop fets els primers passos sobre la lluna. Serà aleshores el moment d’iniciar la construcció d’un hàbitat semipermanent primer, i que esdevingui permanent després un cop es tingui prou energia i recursos per mantenir-lo durant les fredes nits lunars. Sembla clar que els astronautes hauran de recórrer a robots o drons per fer moltes de les tasques necessàries per a l’establiment i la construcció de la base. Per això, en paral·lel a Artemis, se seguirà un programa d’exploració robòtica on també tenen molt a dir empreses privades com Intuitive Machines o Lunar Outpost. L’horitzó 2032 que s’ha marcat la NASA per tenir-ho llest sembla complicat a aconseguir si no hi ha una acceleració notable de l’esforç, i de retruc del finançament que s’ha xifrat en uns 200.000 milions de dollars en els propers 6 anys.
Els xinesos mentrestant van fer, i tenen marcada una data entre 2028 i 2030 per posar els seus propis taikonautes a la superfície de la Lluna. Amb un funcionament centralitzat, fent passos ben definits i un programa tecnològic molt potent, el seu calendari sembla més realitzable que l’americà. No donen massa detalls, ni fan un show mediàtic -per ara- però van sobre segur cada vegada i fins ara no se’ls coneix cap fracàs en les etapes que han anat superaran. La cursa està servida, tornarem a caminar sobre la lluna.