Brexit a l’andorrana?

A Andorra, el debat sobre l’Acord d’Associació amb la Unió Europea no és només una qüestió tècnica o jurídica; és, sobretot, una decisió de model de país. Si la ciutadania rebutja l’acord en referèndum (que pel PS és una línia vermella: el referèndum s’ha de fer), el risc que ens acabi passant una cosa semblant al que ha viscut el Regne Unit amb el Brexit és real: pèrdua de qualitat de vida, encariment generalitzat, més incertesa per a empreses i treballadors, i un llarg etcètera de conseqüències que, un cop consolidades, serien molt difícils de revertir.

Quan el Regne Unit va votar a favor del Brexit, molta gent ho va viure com una victòria simbòlica: “recuperar el control”, “decidir des de Londres” i “alliberar-se de la burocràcia europea”. Cal remarcar, que, estadísticament, qui va decidir (legítimament) sortir de la UE, van ser les persones més grans de 65 anys, ja que els més joves, van votar a favor de seguir a la UE. Anys després, però, el balanç que fa una gran part de la societat britànica és amarg: més tràmits, més costos d’importació i exportació, més dificultats per viatjar, estudiar o treballar a la UE, i una economia menys dinàmica. Molts d’aquells arguments que sonaven bé en campanya han topat amb la realitat d’un món interdependent.

Andorra no és el Regne Unit, és clar. No tenim ni el mateix pes econòmic, ni la mateixa història, ni la mateixa dimensió, ni el mateix pes a escala europea o fins i tot mundial. Però sí que compartim una cosa clau: depenem enormement del nostre entorn. El nostre mercat natural són els països de la Unió Europea, i especialment França i Espanya. El nostre model de turisme, de comerç, de serveis financers i fins i tot de mà d’obra es basa, en gran part, en el flux constant de persones, mercaderies i capital amb la UE. Pensar que podem “dir que no” a un acord d’associació amb Europa i continuar indefinidament igual és una il·lusió perillosa.

Quan es parla de l’acord d’associació, sovint es redueix el debat a la sobirania o a alguns sectors concrets, però poques vegades es baixa al terreny del dia a dia de la gent. Què passaria, a la pràctica, si Andorra digués “no” i la relació amb la UE quedés congelada o, fins i tot, empitjorés?

En primer lloc, hi ha el risc que l’accés al mercat interior europeu es tanqui o es limiti encara més. Això podria voler dir més barreres per a productes que importem (menjar, tecnologia, medicaments, béns de consum), amb l’efecte directe d’encarir la cistella de la compra. En un país on el cost de la vida ja és un tema delicat —especialment pel lloguer/habitatge—, qualsevol augment de preus en béns essencials es tradueix en menys marge per a les famílies i en una percepció clara de pèrdua de benestar. No podem oblidar que l'acord duaner amb la UE del 1991 és el que va canviar radicalment a millor la nostra economia i com la UE pot reaccionar davant un no de la ciutadania andorrana a 10 anys de negociacions és una incertesa per a tothom. Però el que sí que resulta clar, és que els que hi tenim més a perdre som nosaltres si les coses es torcen en la relació mútua.

En segon lloc, les empreses que avui veuen Andorra com una plataforma interessant per operar, invertir o instal·lar-se poden començar a veure el país com un entorn més incert i menys connectat. Això significa menys inversió productiva, menys oportunitats laborals, menys diversificació econòmica i, a la llarga, salaris que pugen menys que els preus. El resultat final és el mateix que ja han notat molts britànics: la sensació que treballes igual o més, però arribes a final de mes pitjor.

“Una de les lliçons del Brexit és que fàcil és vendre un missatge simple (“recuperem el control”) sobre una realitat complexa (dependències econòmiques, cadenes de subministrament, regulació compartida, etc.). A Andorra, el perill és caure en una versió local d’aquest discurs: “millor sols que mal acompanyats”, “Brussel·les ens vol imposar coses”, “ningú coneix millor Andorra que nosaltres”.

El Brexit ha demostrat fefaentment que trencar o debilitar llaços amb un mercat gran i pròxim surt car. Al Regne Unit, moltes empreses han hagut d’assumir nous costos en duanes, certificacions, permisos i burocràcia per poder comerciar amb la UE. Una part d’aquests costos s’ha traslladat directament al consumidor: productes més cars a les botigues, més despeses logístiques i menys competència en alguns sectors.

A Andorra, un “no” a l’acord ens podria portar a una situació semblant, encara que a una altra escala. Podem veure:

• Més costos i traves per importar determinats productes.

• Menys acords clars i estables en matèria regulatòria, cosa que obliga empreses i professionals a fer front a més inseguretat jurídica.

• Menys facilitat perquè empreses europees treballin amb socis andorrans o s’hi implantin, per por a canvis sobtats de relació amb la UE.

Tot plegat implica menys oferta, menys competència i, per tant, preus més elevats i menys garanties per al consumidor. És exactament el contrari del que necessita una economia petita i oberta com la nostra.

Un altre dels efectes del Brexit ha estat el tancament de portes per a molts joves britànics: estudiar a la UE s’ha complicat, els programes d’intercanvi s’han reduït, i treballar en altres països europeus requereix més paperassa i permisos. Això té un impacte directe en la mobilitat, en la formació i en les oportunitats de futur.

Per a Andorra, l’Acord d’Associació pot obrir portes en termes de reconeixement de titulacions, mobilitat laboral, participació en programes europeus i cooperació en àmbits clau (educació, recerca, medi ambient, digitalització). Renunciar-hi significa, de facto, acceptar un futur amb menys opcions per als nostres joves i professionals.

A més, les empreses andorranes poden trobar més dificultats per contractar talent europeu, establir aliances amb empreses de la UE o competir en igualtat de condicions. En un món on la competència és global, perdre avantatges d’accés al mercat europeu és jugar amb foc.

Una de les lliçons del Brexit és que fàcil és vendre un missatge simple (“recuperem el control”) sobre una realitat complexa (dependències econòmiques, cadenes de subministrament, regulació compartida, etc.). A Andorra, el perill és caure en una versió local d’aquest discurs: “millor sols que mal acompanyats”, “Brussel·les ens vol imposar coses”, “ningú coneix millor Andorra que nosaltres”.

Frases així poden sonar bé en un míting, però no calibrar bé les conseqüències de donar a la UE amb la porta als nassos, pot tenir un cost molt alt per a la nostra petitíssima economia. Les decisions que prenguem sobre l’Acord d’Associació tindran efectes reals sobre la butxaca, les oportunitats i la seguretat jurídica del país. Dir “no” pot semblar, a curt termini, una manera de “protegir-nos”, però a mitjà i llarg termini pot significar quedar atrapats en un marc cada vegada més rígid i desfavorable, sense capacitat real d’influir en les regles del joc que igualment ens afectaran.

Segurament, ens acusin de fer política de la por quan parlem de mesurar les conseqüències d’un «NO» a la UE, ells que fonamenten el seu discurs en la por a la immigració, la por davant la pèrdua de sobirania o la por al treball que ha de comportar l’alineació formal —perquè de facto ja es fa, s’ha fet sempre— a la normativa europea. Aquesta hipocresia reveladora posa en evidència que el debat no va de «por» sinó de responsabilitat: ells venen espectres sense dades, nosaltres alertem amb fets sobre el que ja hem vist passar a altres llocs. No és por, és cautela.

El Regne Unit, malgrat tot, continua sent una gran economia amb una capacitat important de negociar i aguantar els cops. Andorra, en canvi, és un microestat que necessita, més que ningú, regles clares, estabilitat i accés privilegiat al seu entorn immediat.

Rebutjar l’acord pot conduir-nos a un escenari paradoxal: menys integrats formalment a la UE, però igualment condicionats per les seves normes, sense seure a taula ni tenir els mecanismes d’estabilitat i cooperació que l’acord ofereix. Seria una mena de “Brexit a la inversa”: no sortir d’un club on ja som, sinó tancar-nos la porta d’entrada a un espai on es decideix bona part del nostre futur econòmic.

En aquest context, la qualitat de vida es pot veure afectada no només per l’augment de preus, sinó també per:

• Més incertesa per als negocis locals.

• Menys capacitat d’atreure inversió de qualitat.

• Menys oportunitats de diversificar l’economia més enllà del turisme i uns quants sectors clàssics.

• Major vulnerabilitat davant crisis externes sense el paraigua d’acords sòlids amb la UE.

El cas del Regne Unit és un avís en gran format del que passa quan es prenen decisions històriques basant-se més en eslògans i emocions que en anàlisi seriosa i honestedat política. A Andorra encara som a temps d’evitar un “Brexit andorrà”, on, anys després d’un “no” a l’acord d’associació, una part important de la població acabi preguntant-se si no vam cometre un error que ha fet el país més car, més complicat i amb menys futur.

Aprovar o no l’Acord d’Associació és una decisió sobirana del poble andorrà. Però cal tenir molt clar què implica cadascuna de les opcions. Dir “no” pot sonar tranquil·litzador avui, però demà pot voler dir viure en un país on la qualitat de vida s’erosiona lentament, on tot costa una mica més i on, com molts britànics, acabem mirant enrere i pensant: “si ho haguéssim sabut, potser hauríem votat diferent”.

Amb els EUA de Trump reiniciant una guerra comercial global (aranzels del 10-25% a Europa), Andorra —petita i oberta— no pot permetre’s l’aïllament. L’Acord d’Associació ens dona accés preferencial al mercat UE, seguretat jurídica i pes col·lectiu contra cops de Washington o Pequín. Sense ell, quedem exposats: dependents només de França i Espanya, sense paraigua europeu.