A Andorra ens hem tornat a encomanar d’aquest costum tan poc nostre de mirar riu Runer avall per copiar-ne el pitjor de la política. Ens hem instal·lat en una polarització de pa sucat amb oli i de les set plagues d’Egipte, on sembla que l'Acord d’Associació hagi de portar-nos o bé la glòria celestial o bé al foc de l’infern. Fa tres anys que el país ha après novament la lliçó de la vella sonsònia del repartiment de carnets de bons i mals andorrans, un exercici tan previsible com cansat, practicat amb el mateix entusiasme fanàtic pels del Sí com per la ben entesa coalició del No.

A un costat del quadrilàter s’hi atrinxeren els que l’adversari titlla de venuts a l’estranger o de formar part del club dels estómacs agraïts, i de voler signar per pur interès de la gent de la casa bona i les elits financeres. A l’altre, els que es cobreixen amb la túnica de la pulcritud i el bé comú, tot i que si t’hi acostes un mica, sota la roba s'hi endevina un poti-poti força més terrenal de tacticismes per fer caure el Govern, sindicats desorientats, populismes variats i alguns immigrants fiscals d’última hora que, des del confort de la seva bombolla, s’han entestat a pontificar sobre l’andorranitat a X per defensar el seu somni humit de jardí privat.

Mentrestant, el soroll s’ha fet insuportable. Assistim amb perplexitat a les visites de personalitats de pas i de pes, de tots colors i rangs que venen de fora a adoctrinar-nos sobre la salvació o l’infern, segons qui en pagui el dinar. Tampoc hi ha ajudat la gènesi de tot aquest xou, quan fa tres anys la Comissió Europea i la presidència espanyola van anunciar l’acord i la fi de les negociacions a correcuita. El nostre Govern en comptes d’oferir una pedagogia serena, ens van obsequiar amb xerrades estil bar de carretera, amb alts càrrecs asseguts en tamborets on només hi faltava el cigaló i el gintònic per acabar d’arrodonir el quadre. Tot plegat amanit amb un soroll populista descomunal a les xarxes socials, amb els arguments de manual com la por, la seguretat, la immigració i l’extermini de la civilització catòlica al Vell Continent, i alternant amb debats d’aigua de castanyes en actes o a la televisió pública, farcits de generalitats buides.

Jugar a dividir-nos entre patriotes i traïdors, bons i mals andorrans és un luxe massa car.

En aquest guirigall, ningú s’ha recordat d’explicar el que de debò importa: com ens afecta el cabal comunitari en els drets socials i laborals dels ciutadans del país. En què millorarà o empitjorarà el nostre dia a dia amb acord o sense, pels joves, pels autònoms, pels treballadors, pels jubilats, pels empresaris, però amb arguments sòlids verificables. Quines mesures haurem d’adoptar perquè Andorra continuï sent un país d’oportunitats per tots i sobretot per les generacions futures. Potser perquè a cap de les dues trinxeres no li ha convingut tocar la lletra petita, que és precisament on la gent normal trobaria les respostes per construir una opinió i decidir sense el soroll dels sacs de gemecs dels buners del país.

El problema no és debatre i discrepar, faltaria més en un país democràtic i madur, sinó aquesta facilitat gairebé infantil de caure en la facilitat d’abraçar la divisió. En un petit país on l'escut ens recorda que Virtus Unita Fortior, jugar a dividir-nos entre patriotes i traïdors, bons i mals andorrans és un luxe massa car. Potser seria hora de recordar que l’interès general no es defensa ni a crits, ni a cops de tweets, ni a cops de roc, ni repartint cromos de moralitat, sinó amb un xic més de seny i menys gesticulació.