Si el 23 de juliol m’introduïa en el si de la literatura moderna en català, ara m’hi capbusso per nedar entre el Renaixement.
Anem per pams. El Renaixement s’ha d’entendre com el moviment intel·lectual i artístic del segle XV i XVI que volia trencar amb l’estètica medieval amb la reivindicació del món clàssic grecollatí, en tot el seu conjunt, des del seu art, a les seves i dees i valors. Els intel.lectuals veien el món clàssic com a sinònim de coneixement i elegància, i els servia de revulsiu per modernitzar la societat europea, també la catalana i per extensió l’andorrana, que era vista com a desordenada, ignorant, salvatge, hereva de la medieval (1).
Amb aquest propòsit duen a terme l’estudi aprofundit de les obres clàssiques com la Poètica d’Aristòtil (2) i és a partir d’aquesta, sobretot, que recuperen i assimilen conceptes teòrics com el principi de mimesi, harmonia i decòrum. Avui em centraré en el primer, la mimesi.
Al Renaixement, el concepte de mimesi, aplicat al camp literari, tenia el sentit de copiar la realitat, però d’una manera diferent.
Al Renaixement, el concepte de mimesi, aplicat al camp literari, tenia el sentit de copiar la realitat, però d’una manera diferent (3). S’aplicava a l’hora de crear amb la paraula un món de ficció paral·lel a la naturalesa (humana per extensió), creant l’efecte de versemblant, però també quan s’imitaven altres creacions artístiques literàries grecoromanes (4), amb l’objecte de superar-les.
Fixem-nos com s’aplica la mimesi a Les estil·lades y amoroses lletres ... Sembla que escrita el 1610 a València. Es tracta d’una novel·la epistolar (o sigui a través de cartes), anònima, que encaixa en el subgènere de la prosa sentimental (5). Si us la voleu llegir i no la trobeu, us passo l’enllaç del Pep Vila ( https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/2581/0). Segur que us sorprendrà com a mi.
Per començar, l’autor ha dut a terme un exercici d’emulació. S’ha emmirallat en l’estil de les cartes d’amor renaixentistes i les epístoles clàssiques per fer-ne una obra que va més enllà, per com es presenta com l’antítesi de les epístoles sentimentals, amb l’objectiu de parodiar-les.
Però també apareix la mimesi en l’estructura de l’obra, tot i que camufladament. Les cartes, tradicionalment eren protagonitzades per personatges de la classe elit, els rics refinats, vaja, en canvi, en aquesta novel·la són una parella d’hortolans, Bartomeu, un “rabaçut batedor” (6) i ella, Bartomeua, una pagesa ben proveïda de bestiar (7).
En les epístoles convencionals, l’amor s’idealitzava, en aquesta es ridiculitza, o esdevé absurd, per exemple quan Bartomeua descriu com vol l’anell de casament i diu: “[...] un anell de or daurat ab una pedra de cap de llus, que m’an dit qu és bona per a mal de renyons [...]” (8).
I si la dona s’assumia que havia de tenir un paper passiu (9), la protagonista apareix com una dona amb iniciativa, que aconsella, proposa i exposa obertament les ànsies de sexe (10):” [...] tota m pories llepar, davant y darrere [...]”.
El llenguatge refinat, els cultismes i el caràcter grandiloqüent de les epístoles amoroses convencionals, són substituïts per un llenguatge aparentment espontani, col·loquial, grotesc, amb jocs de paraules, etc. Per exemple Bartomeu, a la primera carta, diu irònicament que va vestit “empollastrit ab panyos nous [...]” (11), o fixem-nos en la quarta carta, com Bartomeua etziba un no parar de neologismes per insultar, com ara: “[...] canyís de ciragans embonyigat de macarrons” (12) que ve a voler dir una cosa tan entranyable com “cau de cucs brut de femta i porqueria”. Nota, no seria fins i tot bonic insultar-nos així?
Continuem. Després d’un darrer capítol en què Bartomeua descarrega sense parar contra Bartomeu tot d’insults i escarnis, acaba amb un “Ni m passes pel carrer/ i m prengues ayre/ que Bartomeua Sirlot/ ja no t vol gayre” (13). Es tracta d’una manera molt refinada d’acabar, que no atribuiríem a una hortolana, sinó a una dama, com tampoc atribuirem a un hortolà, les al·lusions als cavallers que fa Bartomeu: “[...] yo tinc cervellera espigada, gorgerals, manyoples [...]”(14). Tampoc quan signa com a “àlies valent” (15).
Tot i el llenguatge barroer i la posada en escena, coherent amb els protagonistes, les insinuacions a les dames (a vestir com una baronessa —16) i als cavallers, demana al lector que estigui familiaritzat amb les novel·les sentimentals i epístoles d’amor, per tal que puguin copsar el doble sentit, la paròdia (17). Per tant, els destinataris són la mateixa classe elitista, i només aquests es poden sentir identificats (principi de la versemblança que té la mimesi) amb els personatges.
Vet aquí com la mimesi és ben present en aquesta obra, i en tantes d’altres, com a part nuclear, amb l’objectiu tan sensat de voler connectar amb el seu lector cortesà, però també amb les obres clàssiques, tan de moda a l’època. I doncs, us animeu a llegir-vos-la?
Cites: (núm. de la cita autor, any publicació: pàgina de la cita)
(1) Solervicens, 2023a:7-9
(2) Solervicens, 2023a: 25
(3) Ribera, 2013:53
(4) Moll, 2016: 1’16’’
(5) Solervicens, 2023b:16
(6) Vila, 2013:142
(7) Vila, 2013:144
(8) Vila, 2013:145
(9) Solervicens:2023b: 18
(10) Vila, 2013:144
(11) Vila, 2013:141
(12) Vila, 2013:147
(13) Vila, 2013:149
(14) Vila, 2013:142
(15) Vila, 2013:142
(16) Vila, 2013:144
(17) Solervicens:2023b: 19
Bibliografia
Moll, A. LL. [Antoni Lluís]. (2016). Mimesi. A N. [Neus] Rotger, coord. L’ABC dels Estudis Literaris. Termes crítics per a l’estudi de la literatura [recurs d'aprenentatge audiovisual]. Oberta Publishing
Ribera, J. [Josep]. (2013). Mimesi, harmonia i decòrum. Recuperació de tres principis de l’art clàssic en tres obres de la literatura catalana del Renaixement. A: eHumanista/IVITRA 3 (2013): 50-66
Solervicens, J. [Josep]. (2023a). Nous conceptes i nous valors: el cànon renaixentista. UOC
Solervicens, J. [Josep]. (2023b). La prosa del Renaixement. UOC
Vila, P. [Pep]. (2013). Un nou testimoni de Les estil·lades y amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora y per ella a ell. SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 1. Juny 2013. 137-158