I amb aquest escrit tanco el cicle de literatura moderna (de moment), i ho faig amb la presentació de la il·lustració o il·luminisme.
Per contextualitzar, és el període en el qual culmina el canvi cultural iniciat al Renaixement (vegeu anteriors articles) i que pretén trencar amb l’hegemonia de la teologia (adeu, adeu, església). I ho fa imposant la raó i l’esperit crític, amb l’individu com a centre (1).
Amb Felip V la monarquia borbònica es proposa subtilment introduir el castellà en tots els àmbits de l’Administració pública, però no és fins al 1833, amb Carles III, que s’entra en el període de despotisme il·lustrat i amb aquest s’imposa el castellà, també en l’àmbit privat (per exemple amb els llibres de comptabilitat).
Històricament, s’instal·len els Borbons al país veí del sud, i amb aquests es fa un pas més cap a la castellanització dels territoris catalanoparlants hispànics (Catalunya, País Valencià, la franja d’Aragó, Mallorca i Eivissa), sobretot un cop acabada la guerra de Successió i consagrats els decrets reials del 1707 per a València i Aragó, els de Nova Planta del 1715 a Mallorca i Eivissa, i el 1716 per a Catalunya. I amb aquests es posa fi a la sobirania jurídica de les terres de la Corona d’Aragó. Amb Felip V la monarquia borbònica es proposa subtilment introduir el castellà en tots els àmbits de l’Administració pública, però no és fins al 1833, amb Carles III, que s’entra en el període de despotisme il·lustrat i amb aquest s’imposa el castellà, també en l’àmbit privat (per exemple amb els llibres de comptabilitat). La llengua catalana deixa de ser oficial en tot el domini lingüístic català (llevat d’Andorra -gràcies a Déu!- i Menorca) i és objecte d’exclusions, però alhora és una època densa en literatura populista i devota, i per això el català, preneu nota, persisteix plenament en l’àmbit privat i en bona part de les manifestacions públiques, sobretot en indrets allunyats dels nuclis de poder. Vaja, que la gent de carrer, com tu i jo, no abandona el català.
Reprenem el fil. Aquest canvi cultural que representa la Il·lustració, impulsat per la burgesia, no té lloc de manera homogènia arreu d’Europa (2), ni tampoc arriba per igual a tot el territori hispànic. Mentre a València va ser ràpidament acceptada, a Catalunya va aparèixer més tardanament i amb la llengua castellana com a llengua de referència (3), fins al punt que no es pot identificar el segle XVIII amb il·lustració o segle de les llums (4).
De fet, els textos literaris en català, al segle XVIII, són bàsicament d’estil barroc (i rococó a partir de mitjan segle XVIII) i només en comptades ocasions són obres que segueixen els ideals de la Il·lustració, d’estil neoclàssic, i en aquest cas, cal situar-les, sobretot, en un context històric particular, el de la Menorca del XVIII (5). Aquesta illa queda sota sobirania anglesa a partir del tractat d’Utrecht (1713) fins al 1802 (però puntualment fou francesa durant la guerra dels Set Anys, i castellana) i amb els anglesos es manté el català com a llengua oficial. Es tracta d’un període marcat per l’expansió econòmica de l’illa, basat en el comerç marítim, que afavoreix l’aparició de la burgesia cultivada, la qual motiva la producció cultural en català. Es tradueixen obres i se n’escriuen malgrat la baixa demografia, inferior a 50.000 habitants (6). En aquest entorn, destaca el teatre de Joan Ramis, sobretot la tragèdia Lucrècia (1769), considerada la primera obra neoclàssica de la literatura catalana (7).
Mentrestant, a la península, gràcies a l’assimilació de l’estètica del rococó, més frívola, que busca divertir i fugir de la solemnitat, de la transcendentalitat i gravetat del barroc, es permet frenar el retrocés del català literari (8). Es refugia però, en l’esfera més privada, en tertúlies i salons.
En definitiva, la Il·lustració va entrar en el camp literari en català, però de manera molt escadussera i tardanament. La llengua que dominava aquest corrent de pensament era normalment el castellà, amb l'excepció de Menorca, i només durant els anys de dominació britànica. En aquest territori, tot i la baixa demografia es produí i consumí literatura neoclàssica en català. Fora d'aquesta particularitat, el català no era vist com a llengua digna de l'alta cultura, la que demanava la Il·lustració, per la forta castellanització d’aquesta.
Nota final, a Andorra només tinc constància d’escrits de caràcter jurídic, i també de fets i costums. Parlem del Manual digest de las valls neutras de Andorra, del 1748, del Politar andorrà (1763), de mossèn Antoni Puig o Una singular carta de gràcia andorrana, de l’any 1712, i no serà fins a la primera meitat del segle XX que trobarem literatura andorrana (9).
Cites: (núm. de la cita autor, any publicació: pàgina de la cita)
-
Valsalobre, 2023a: 17
-
Valsalobre, 2023a: 20
-
Valsalobre, 2023a: 21
-
Valsalobre, 2023a: 19
-
Valsalobre, 2023b: 57
-
Carbonell, 1968: 5
-
Valsalobre i Rossich, 2023: 53
-
Valsalobre, 2023b: 49
-
Palau, 2000: 13
Bibliografia:
Carbonell, Jordi. (1968). Pròleg. A Ramis, Joan. Lucrècia. p. 5-16. Edicions 62. Barcelona.
Palau, Montserrat (2000). Bibliografia impresa d’Andorra 1598-1973. Fundació CaixaBanc
Valsalobre, Pep. (2023a). Les cultures del barroc i de l'il·luminisme. UOC.
Valsalobre, Pep. (2023b). La poesia del barroc i de l'il·luminisme. UOC.
Valsalobre, Pep, i Rossich, Albert. (2023). La prosa i el teatre del Barroc i de l’I.luminsime. UOC.