Els andorrans ho han de tenir clar

Sovint soc conscient que alguns andorrans no entenen ni empatitzen amb la majoria dels catalans per falta de dades, de temps o simplement, perquè encara ningú s’ha aturat una estona a explicar què passa a Catalunya, perquè existeix aquest neguit entre els veïns del sud, perquè insistim, persistim i mai no afluixem.

Al Principat d'Andorra les institucions tenen la capacitat de definir el seu model fiscal, recaptar els impostos i decidir com distribuir els recursos públics. A Catalunya, en canvi, bona part d'aquestes decisions depenen del sistema de finançament autonòmic i de les competències de l'estat espanyol.

Segons la Generalitat catalana, el dèficit fiscal de Catalunya va arribar als 21.092 milions d'euros l'any 2022. Parlem de milers de milions d'euros que marxen a Espanya i no tornen, recursos que constitueixen un element central del debat sobre el finançament dels serveis públics, les infraestructures i les oportunitats econòmiques del nostre país.

Recentment, a Catalunya hem tornat a discutir sobre el finançament singular, que no deixa de ser un ajust comparatiu amb el d’Euskadi (el País Basc i Navarra) on disposen de règims forals que els permeten recaptar i gestionar bona part dels seus impostos, i posteriorment aportar una quantitat a l'estat espanyol pels serveis i competències que aquest exerceix.

Mentre bascos i navarresos “contracten” els serveis de l’estat espanyol, a Catalunya seguim tractats com una “colònia”, i per això el debat catalanista persisteix amb la reivindicació de disposar dels instruments polítics i econòmics necessaris per governar el país com cal.

Quan una part de la societat catalana defensa la creació d'un estat independent, no parla necessàriament només d'identitat, de banderes o de sentiments. També expressa l’aspiració a gestionar els seus recursos i decidir les seves polítiques públiques.

Els andorrans coneixeu molt bé el valor de tenir institucions pròpies, una llengua oficial i capacitat de decisió. I també sabeu que la sobirania no resol automàticament tots els problemes, també comporta responsabilitats i exigeix una gestió rigorosa.

Però precisament per això, amb aquest article vull compartir una reflexió que va més enllà de les preferències polítiques de cadascú. Quan una part de la societat catalana defensa la creació d'un estat independent, no parla necessàriament només d'identitat, de banderes o de sentiments. També expressa l’aspiració a gestionar els seus recursos i decidir les seves polítiques públiques.

Actualment, aquesta aspiració conviu amb moltes visions legítimes sobre el futur de Catalunya i estic segur que el debat mereix empatia i coneixement mutu. Andorra i Catalunya tenen realitats institucionals diferents, i precisament per això podem aprendre de les respectives experiències.

No fa falta que els andorrans aproveu o rebutgeu el projecte sobiranista català, només cal que el conegueu i el respecteu. Al final, el que volem la majoria dels catalans és quelcom molt simple, tenir la capacitat de poder respondre als problemes polítics, econòmics i institucionals de la nostra nació.