Muntanyes que semblen tocar el cel, boscos que murmuren històries antigues, un aire pur que neteja l’ànima i una terra que ofereix un escenari de somni. Aquest petit país, emboscat entre cims majestuosos, un veritable paradís, un lloc que sembla haver estat creat per encantar, restar en silenci i admirar la bellesa natural. La seva bellesa no és només per a les oïdes que escolten el riu i els ocells, sinó per a la vista que perdura segle a segle impertorbable, per a l’ànima que respira la frescor i se sent immortal.
Andorra és un mosaic de colors que captiva, un regal de la natura que s’obre al món com una petita joia accessible a tothom. El paisatge, entre cims neutrals, "bé ara no tant" i arbres que ballen amb el vent, crea un equilibri perfecte, una simfonia sublim adreçada a qui sap apreciar-la. Els pobles acollidors, amb els seus carrers senzills i càlids, reflecteixen la seva gent cívica i amable, uns habitants que viuen en harmonia amb l’entorn, arrelats en una tradició de respecte i hospitalitat.
“Andorra té un gran potencial, però ha de mirar-se al mirall i reconèixer que el veritable paradís no es construeix només amb muntanyes, hotels de luxe o gent adinerada, sinó amb justícia social, amb equitat, amb la capacitat de fer que aquesta bellesa natural sigui per a tothom, no només per a uns quants afortunats”
Aquest país en un racó del món, amb el seu marc natural privilegiat, atrau visitants de totes parts, convidats a gaudir d’aquesta bellesa que ho domina tot. La seva economia s’ha elevat com un riu enèrgic, alimentada pel turisme, pels nous emprenedors, la construcció, i pels fluxos eterns de persones amb un alt poder adquisitiu que hi arriben per gaudir la tranquil·litat i el benestar. Les seves muntanyes, els seus hotels de luxe, els seus esdeveniments exclusius fan d'Andorra un destí de somni, un lloc on els privilegis semblen no tenir fi.
Però aquesta bellesa i aquest luxe, que semblen béns universals, amaguen una gran paradoxa. I és, que la màgia d’aquest territori, el que el fa tan especial, no és més que el resultat de les mans d’un poble esforçat, humil i treballador. La gran majoria de la gent que viu aquí, la que suporta el pes diari de la vida, que construeix, que cuida, que empeny aquest país amb la seva suor i sacrifici, ningú no sembla voler veure-la en tota la seva plenitud.
Les mateixes muntanyes que acullen els rics i els privilegiats, també serveixen per a estalviar impostos a les grans fortunes, per a fer més fàcil el camí a aquells que venen de fora amb l’aspiració de fer-se rics sense ni tan sols posar-hi la seva suor. I la classe treballadora? La que amb esforç molt sovint ha de compatibilitzar dos, tres, fins i tot més de tres treballs per arribar a final de mes. La que no pot permetre’s un cap de setmana lliure, que ha d’afrontar horaris insuportables, que viu en la precarietat ocultada per la bellesa superficial del país.
En aquesta terra de somnis, la paradoxa és brutal: s’ha creat un paradís pels turistes i els nous residents de luxe, deixant de banda els qui, arrelats a aquesta terra, la fan avançar amb el seu treball i sacrifici. La gent dempeus, aquella que sosté la realitat quotidiana, gairebé no pot gaudir dels seus propis referents, dels esdeveniments que es fan pensant en els turistes, dels esprints que passen just per davant de la seva porta, sense que puguin una vegada més, formar part de la festa general.
No podem continuar ignorant aquesta disparitat que ens destrossa a poc a poc, com a poble, comunitat i país. Com més maco sembla el panorama, més dolorosa es fa la realitat de la majoria. Andorra té un gran potencial, però ha de mirar-se al mirall i reconèixer que el veritable paradís no es construeix només amb muntanyes, hotels de luxe o gent adinerada, sinó amb justícia social, amb equitat, amb la capacitat de fer que aquesta bellesa natural sigui per a tothom, no només per a uns quants afortunats.