No podem parlar de futur mentre oblidem protegir el paisatge, la natura i l'essència del nostre país.
Hi ha tardes en què n'hi ha prou amb passejar per un camí, amb la intenció de captar el moment del crepuscle, aturar-se un instant i mirar com l'última llum del sol travessa les fulles dels arbres per recordar per què estimem Andorra. Fa tot just unes setmanes, una tarda de diumenge de finals d'octubre, d'aquelles que encara són càlides, sortia a caminar sentint el sol i la brisa a la cara. Va ser llavors quan vaig capturar la fotografia que acompanya aquestes línies, intentant guardar una mica d'aquella màgia. Aquest contacte pur amb la natura, respirant l'olor de les fulles que cauen dels arbres, no té preu. El silenci de la muntanya, els colors d'aquesta època, el moviment de les flors amb el vent, l'aire fresc i la llum del capvespre tenen un encant que no es pot construir ni comprar. Són grans regals de la natura que ens connecten amb l'essencial i ens tornen una tranquil·litat que moltes vegades necessitem.
Estimo el meu país. Estimo les seves muntanyes, els seus camins, els seus cims, els seus boscos i aquells racons que encara conserven la seva autenticitat. Per això, cada cop em costa més veure com el paisatge andorrà es va transformant a un ritme que ens obliga a preguntar-nos cap a on caminem.
El creixement urbanístic és cada vegada més visible i, de vegades, el contrast entre les noves construccions i les nostres muntanyes costa d'ignorar.
Les grues s'han convertit gairebé en un element més del nostre horitzó. Torres i edificis molt grans van ocupant espais que abans tenien una altra forma. El creixement urbanístic és cada vegada més visible i, de vegades, el contrast entre les noves construccions i les nostres muntanyes costa d'ignorar.
És aquest el model de país que volem?
Quan miro endavant i penso en l'Andorra d'aquí a quinze anys, sento que cal aturar-nos a reflexionar. No es tracta només d'anar aixecant metres quadrats i sumant ciment sense mirar més enllà, sinó de pensar com volem sentir-nos en aquesta terra. El dia a dia a Andorra ja s'ha tornat prou dur i exigent per al poble; cada cop costa més tirar endavant i sovint vivim amb una sensació d'ofec constant. Precisament per això, més que mai, ens cal respirar. Aquest país privilegiat ja el tenim: un lloc on es respira la calma que ens dona la mare natura, un espai que ens ajuda a compensar el desgast del dia a dia, on sortir a passejar pels seus camins ens permet gaudir de la pau i d'una vida serena. Només ens cal respectar-lo i cuidar-lo.
No es tracta d'estar en contra del desenvolupament, de l'habitatge ni de l'evolució econòmica. Es tracta de preguntar-nos si tot creixement és necessàriament progrés. Si estem valorant prou l'impacte que les nostres decisions tenen sobre el territori, el paisatge i els recursos naturals.
Andorra és un país de muntanya, i precisament per això hauria de tenir una cura especial del seu entorn. El canvi climàtic ja és un repte important per als Pirineus. Les temperatures, l'aigua disponible, els boscos i la vida natural estan exposats a canvis que demanen atenció i responsabilitat. En aquest context, continuar augmentant la pressió sobre el territori ens obliga a reflexionar encara més. Cada nova obra, cada intervenció a la muntanya i cada canvi en el paisatge haurien de respondre a una necessitat real i passar per una valoració molt seriosa de les seves conseqüències.
També em preocupa que els nostres espais naturals s'estiguin convertint en escenaris turístics cada vegada més artificials. El projecte del mirador de l'Alt de la Capa, amb el seu camí interpretatiu i l'estudi per posar-hi mitjans mecànics per pujar-hi més fàcilment, obre un debat que considero necessari. Hem de continuar afegint estructures i nous reclams a les nostres muntanyes perquè tinguin valor? No n'hi ha prou, de vegades, de deixar que la mateixa natura sigui la protagonista?
La muntanya no necessita competir amb cap construcció. La seva bellesa ja existeix. Els seus camins, els seus cims i els seus paisatges tenen un valor que no hauria de dependre de quanta gent hi puguem pujar ni de quantes instal·lacions siguem capaços d'afegir-hi.
I hi ha una altra qüestió que trobo fonamental: la nostra relació amb la natura també té a veure amb la nostra salut emocional. Caminar per un bosc, respirar profundament, escoltar l'aigua d'un riu o mirar la posta de sol no són luxes. Enmig de les preocupacions econòmiques i de l'esforç que suposa arribar a final de mes, la mare natura és el nostre refugi. Ens regala una sensació de llibertat que no té preu, ens ajuda a desconnectar del soroll del dia a dia, a recuperar la calma i a sentir-nos part d'alguna cosa molt més gran que nosaltres. La natura ens ofereix un espai d'equilibri que difícilment trobarem entre el formigó, el trànsit i el ritme accelerat de les nostres vides.
Potser per això em fa malveure com alguns d'aquests espais van perdent el seu caràcter natural. Perquè no només estem canviant un paisatge: també podem estar perdent llocs que ens ajuden a viure millor. No podem oblidar que la natura té els seus propis equilibris i els seus propis límits. No és que es giri en contra nostra, sinó que qualsevol alteració té conseqüències i nosaltres també formem part d'aquest sistema.
M'agradaria que Andorra sabés créixer sense perdre la seva essència. Que el progrés fos compatible amb la conservació. Que abans d'autoritzar noves obres ens preguntéssim què aporten de veritat, quin impacte tindran i si hi ha alternatives més respectuoses. Que els nostres fills i nets puguin continuar descobrint camins, mirant muntanyes i gaudint de paisatges que no hagin quedat reduïts a un simple record. No voldria que algun dia els haguéssim d'explicar com era aquella Andorra de racons tranquils, boscos i horitzons oberts que tant ens emocionava.
Perquè el veritable luxe d'aquest país no són els edificis més alts ni les noves infraestructures. La seva riquesa més gran és precisament allò que la natura ens ha regalat. Cuidar Andorra també vol dir saber aturar-se, posar límits i entendre que no tot el que podem construir ho hem de construir.
Encara som a temps de triar quin país volem ser. I jo vull una Andorra que continuï emocionant quan aixequem la mirada cap a les seves muntanyes. Una Andorra que no oblidi que la natura no és un decorat: és casa nostra.