Mentre podeu llegir aquestes línies des de la placidesa gairebé obscena d’una cafeteria d’Andorra, on l’olor del cafè es barreja amb converses anodines sobre rebaixes, turistes o si avui caurà una pedregada, a Gaza un altre nen ha deixat de respirar sota les runes. No ha mort. Ha estat assassinat.
I nosaltres, atrapats en aquesta bombolla de benestar, ho mirem amb la fredor de qui observa un titular llunyà, fent scroll mentre preparem l’esmorzar, ens queixem del trànsit o cridem al cel perquè l’ordinador del nen es va penjar abans d’entregar el treball online. Perquè aquí, el drama més punyent del dia és si el cambrer ha trigat massa a servir-nos, si no ha parlat en català, o si el Govern es preocupa més pels danys d’uns petards a la porta del Consell General que per les vides que s’esmicolen sota les bombes, no tan lluny com voldríem pensar. Quina obscenitat, la nostra quotidianitat.
A Palestina, avui, mentre llegeixes aquest diari, hi ha infants que ja fa dies han après a distingir el so d’un dron com aquí reconeixem el so del despertador, i que no pensen quan arribaran a escola, sinó si l’edifici on viuen serà el proper a caure. Infants sense nom ni rostre per nosaltres, però amb cossos petits literalment trinxats sota els cascots, convertits en estadística que consumim amb la mateixa indiferència amb què consultem la previsió del temps.
Com a país, no hem fet gaire. Vam trencar la neutralitat amb Ucraïna, amb banderes als balcons, discursos solemnes i posicionaments exemplars. Davant Gaza, només un comunicat. Per què aquí no?
La nostra ministra d’Exteriors ha dit que Andorra ‘no està condicionada’ per la situació a Orient Mitjà, amb la serenitat de qui parla del preu del tabac, no pas de nens sota les runes. I així mantenim impol·lutes les ‘molt bones’ relacions amb Israel, fins i tot amb visites diplomàtiques recents. Que la massacre no taqui la diplomàcia. Que el dolor no molesti. Que la sang no esquitxi el protocol. El Principat, intacte, manté una neutralitat que ja frega la indecència.
No es tracta d’escollir bàndol ni de pretendre resoldre un conflicte que porta dècades de ferides obertes. No tenim totes les claus geopolítiques d’aquest drama. Però sabem que sota les bombes cauen civils. Que estan morint nens. I que això no pot ser acceptable sota cap pretext. Davant d’aquest horror, no n’hi ha prou amb una declaració amable a l’ONU.
Ens agrada pensar que és un problema llunyà. Que no ens afecta. Però la història ens recorda, una vegada i una altra, que la injustícia no queda mai confinada on neix. Ahir va ser Ucraïna. Avui és Gaza. Demà? Potser més a prop. Potser nosaltres.
El món ja no és tan gran. La globalització no és només per al turisme o les finances; també ho és per al dolor i el col·lapse moral. Quan normalitzem l’horror, no només matem la nostra consciència, sinó que alimentem un patiment que es propaga com una infecció, sense fronteres.
Som petits, sí. Però no estem exempts de responsabilitat. No podem amagar-nos eternament darrere la comoditat diplomàtica ni la indiferència calculada. És indigne. És immoral. I és intolerable. No podem parar el conflicte ni les bombes. Però sí que podem, i hauríem de fer-ho, aixecar la veu més alta. Reivindicar en contexts internacionals, amb la força que ens permet la decència, que això és inacceptable. Que la massacre de civils innocents no pot ser assumida com un mal inevitable del món contemporani.
Els morts de Palestina pesen menys. Els plors de Gaza no travessen les muntanyes que ens envolten. Aquí, el dolor s’amortitza amb Netflix, amb el croissant del dissabte, amb les escapades a Salou, i amb les nostres misèries disfressades de grans problemes.
Potser ha arribat el moment de plantejar-nos, com a país, si no hauríem de fer més que emetre un simple comunicat de condemna. Podríem assumir un rol actiu com a terra d’acollida, encara que sigui simbòlic, o contribuir a corredors sanitaris, establir ajuts directes a ONG sobre el terreny… o qualsevol acció que els assessors del nostre Govern puguin suggerir. Però fer alguna cosa més. Perquè avui són nens palestins. Però si el món segueix girant d’aquesta manera, cada cop més cruel, més insensible, més trencat per la indiferència, potser demà serem nosaltres qui estarem mirant al cel, esperant que algú, des d’un racó llunyà, aixequi la veu per nosaltres.
Perquè la història ens observa. I ho fa amb la mateixa mirada severa amb què un dia vam jutjar els que, durant altres genocidis, van callar, van mirar cap a una altra banda o van posar com a excusa la distància, la impotència o la ignorància. Nosaltres ja no tenim aquesta excusa. No podem invocar la ignorància. Tenim el món a la butxaca, en forma de notificació, d’imatge, de vídeo… cada matí, cada migdia, cada vespre. Veiem nens amb la pell cremada, veiem mares que graten amb les ungles les pedres buscant el cos inert del seu fill. Ho veiem tot. Ho sabem tot. I tanmateix, fem ben poca cosa.
Avui, mirar cap a Palestina és mirar-nos al mirall més incòmode de tots. Ens enfronta a la nostra hipocresia, al nostre egoisme disfressat de pragmatisme, a la nostra deshumanització disfressada de rutina. Ens diu, sense embuts, que som part d’un món que ha normalitzat l’horror, sempre que aquest horror passi lluny, sempre que no ens taqui la tassa de cafè, ni l’estètica cuidada del nostre dia a dia. Però la sang dels innocents, encara que no la veiem, sempre acaba esquitxant.
Potser, algun dia, quan la història ens interpel·li, direm que érem petits, que no podíem fer-hi res. Mentida. Com a país sobirà sempre podem fer alguna cosa. La pregunta no és què podem fer, sinó si estem disposats a assumir la iniciativa i el cost d’actuar.
I si la resposta és no, aleshores que ens preparem. Perquè la història ens jutjarà amb la mateixa severitat amb què nosaltres, ara, hauríem d’estar jutjant el nostre silenci.