Durant més de set cents anys Andorra ha resistit entre dos monstres centralistes que, al llarg de la història, han intentat uniformitzar llengües, cultures i identitats. França al nord i Espanya al sud han influït, sense dubte, en el tarannà dels andorrans.

Els dos estats, immensos davant d’una petita nació que, contra tot pronòstic, ha preservat la seva sobirania, les seves institucions i la llengua catalana com a única llengua oficial, han reforçat aquesta singularitat, i és la que ha convertit Andorra en molt més que un estat independent, també és un símbol.

Andorra representa la demostració que és possible construir un estat plenament catalanoparlant, modern, pròsper i obert al món.

I mentre molts territoris de parla catalana han hagut de lluitar per preservar la seva llengua dins d’estructures polítiques alienes, Andorra representa la demostració que és possible construir un estat plenament catalanoparlant, modern, pròsper i obert al món.

Aquesta realitat, que ens fascina a tots els que estimem la llengua, és també la que ens anima a convidar Andorra a liderar l’espai cultural, econòmic i lingüístic que compartim. Andorra ha de deixar de ser un territori perifèric i ostentar ja, sense complexos, ser un dels principals motors dels Països Catalans.

I quan parlo de Països Catalans no em refereixo al que tradicionalment s’ha concebut des d’una mirada centrada en Catalunya, em refereixo a tots els territoris de parla catalana, tots. La realitat actual ens demana una visió més coral, més equilibrada i més ambiciosa per a tots. Una comunitat de pobles units per una llengua, una història, tradició i uns interessos compartits, on Andorra ha d’exercir el lideratge que li correspon com a únic estat plenament sobirà d’aquest espai.

Sense renunciar al concepte de Països Catalans potser és legítim explorar noves denominacions que facin visible la centralitat d’Andorra. “Països Catalano-Andorrans”, “Països Andorrano-Catalans”... o potser un nom completament nou que simbolitzi una nova etapa compartida. El nom és el menys important, en realitat, el que tinc clar és que no es tracta tant de canviar una etiqueta com d’obrir un debat realista sobre com volem explicar-nos al món.

Però aquesta reflexió que plantejo al voltant dels Països Catalans no és només cultural, també la plantejo des d’una visió econòmica. Per a Andorra, els territoris de parla catalana haurien de ser el seu mercat natural. Un espai on comparteix idioma, proximitat geogràfica, vincles humans i una manera d’entendre els negocis. Les empreses andorranes també poden oferir talent, serveis financers, tecnologia, comerç, turisme, salut, educació o innovació a milions de persones que comparteixen aquest mateix entorn cultural.

I el camí hauria de ser recíproc. Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta de territoris també haurien de trobar en Andorra un soci estable, comprensiu i internacionalitzat.

Potser, després de segles mirant Andorra com una excepció als Pirineus, ha arribat el moment de veure-la com un centre. Un petit país que ha demostrat que la dimensió no determina la influència, que ha sabut sobreviure entre gegants sense deixar de ser ell mateix, i que, precisament per això, ha de tenir un paper determinant en la construcció del futur compartit dels pobles de parla catalana.

Què hem de fer perquè Andorra sigui la protagonista dels sempre somniats Països Catalans? Estic segur que si en parlem, de forma honesta i generosa, en sabrem trobar el millor encaix.